Vindran altres primers de novembre
i em trobareu, com ara, tranquil
i esperant un dubtós no sé què,
potser més magre,
que als morts no ens llueix
ni el pèl ni el greix-.
Però amb aquesta blanor que sempre m'acompanya,
us diré que no us calen ni flors ni escarafalls
per recordar qui era.
Guardeu-vos els rams i les corones.
En tindré prou amb què us digneu llegir-me.
Si, a més a més, hi ha algú que em sap entendre,
serà, ja sé que deu ser difícil per un mort,
el paroxisme.
El cel volgut quan era d'aquest món,
el trobaré,
quan ja seré,
i ja per sempre,
terra.
Joan Gimeno. Montrodon, 1er. de novembre de 2015
Exactament així.
ResponEliminaDe petita anava al cementiri de Mataró, em relaxava i es podia veure tota la ciutat, en el moment que hi varen enterrar el meu germà amb 21 anys, no hi vaig tornar. Odio els cementiris, i el culta als morts. La mort és inevitable, i anant al cementiri, es converteix en una cosa macabra. El record és molt més sa encara que no el veu ningú i poder llegir aquells que has admirat, és una manera de donar-los-hi vida eterna. M'ha colpit molt el poema Joan.