Tota la vida en una partitura

Batega un lent adagio com música de fons
i ofega vells allegros d'aquella joventut.
Quin desengany d'amor, m'empeny avui, a escriure
poesies sense cel i amb els peus a la terra.

Les llàgrimes rodolen, mansuetes, galta avall,
les notes d'Albioni m'ajuden a oblidar.
Per què guardo la foto on lluïm exultants,
marrecs sense vergonya, la llum que ens feia grans?

El temps ha esgrogueït els colors de la imatge,
vivim de desenganys un viure moderato.
Vam gaudir un sostenuto, el temps no ens importava,
i maldem ara, inútils, per poder seguir el pas
                                         d'un adagio lentíssim.

Joan Gimeno.    Montrodon, 3 de novembre de 2015