diumenge, 31 de gener de 2016

L'intrús




 Sempre havia sospitat que seria dur, molt dur, compartir la jornada diària amb algú, arbitrari, xacrós, vell i malcarat, que el perseguís incansable. Tota la vida, d'alguna manera, per les experiències viscudes en les vides d'altres, dels seus pares amb la iaia, dels casos d'amics amb els pares ja caducs, havia sospitat que seria difícil. Però mai haguera imaginat que ho fóra tant.
   Ell, que havia viscut aquella vida intensa i al límit. Ell, que havia gaudit d'una llibertat sense cap tipus de traves, no podia avenir-se que, ara, hauria de conviure amb aquell vell, estar tot el dia pendent dels seus capricis i dictats. Que hauria de llevar-se cada dia compartint la sala de bany i el mirall per afaitar-se amb aquella figura demacrada, arrugada i exempta de qualsevol gràcia.

   Que lluny quedaven els dies a París, les lentes passejades amb la Marie per la riba del Sena.
Els sopars al quarter llatí aquells vespres d'hivern, asseguts a la taula d'estovalles blanques i vermelles a quadrets petits, veient il·luminada Notre Dame amb aquella llum groguenca i estantissa que li conferia un encant, que encara avui enyora; despertar-se de matinada i saludar un crepuscle d'estiu, ajaçats mig conills a l'herba dels jardinets dels Camps Elisis, amb la visió majestuosa, al fons, de l'Arc de Triomf.

   Que lluny quedava el Marroc, l'Axa, aquella noia baixeta de cabells d'atzabeja, ulls brillants i encisadors i dents perfectes i petites com perles humides que incitaven al bes...Que lluny quedaven totes aquelles ciutats llunyanes i tota aquella gent encantadora; totes les activitats excitants i perilloses; aquella sensació d'haver vençut la mort d'esprés de tant  perill...
   Que lluny quedava tot plegat!
   Ahir es va decidir. Va fer un pensament agosarat, perillós, extrem. Mai havia estat un home violent. Fort, sí. Si voleu expeditiu. Però allò que va fer, només ho explica un atac de desesperació extrema i arrauxada. Al matí, davant del mirall i amb la navalla d'afaitar-se a la mà, abocat a la impossibilitat de poder rasurar-se la barba sense l'impediment embafador d'aquell vell insolent davant seu, va decidir matar-lo, desfer-se'n. Recuperar aquella antiga llibertat perduda i per més que aquella imatge que veia fos la del seu pare, tallar-li el coll.
   Avui en parlaven els diaris en grans titulars: "L'escriptor Pere Vidal ha estat trobat degollat al seu domicili" "Tot apunta a un suïcidi".
   Que sabran ells del que et passa pel cap quan ja ni et reconeixes.


Joan Gimeno.   Montrodon, 31 de gener de 2016

dissabte, 30 de gener de 2016

Jo, no pecador, confesso…

















Jo, amiga meva, t'ho he de dir.
Si vull ser ben sincer, hauré de confessar-te,
malgrat que sé que em crea antipaties,
que no sóc pecador.

De tots els pecats, sols tinc
l'original, potser i no n'estic segur,
de la resta, cap ni un.
No he matat ningú i no he robat cap pobre.
He fornicat, he mentit - poquet-
i ja de molt petit vaig deixar d'anar a missa.
He jugat als escacs amb el mateix "banyeta"
però sé que Déu no m'ha de perdonar,
prou feina té per explicar el que passa.

El món no està malalt pels que jeuen i folguen,
pels sodomites o els golafres irredempts,
ni pels embolics dels petits mentiders.
Aquells que per acció o bé per omissió
roben al poble i maten, aquells, sí, són aquells
els que nafren el món.

I Déu des d'allà dalt  se’ls mira i no s'ho explica.
És per això que sé que no cal que em perdoni.
Prou feina té a  perdonar-se Ell.

Joan Gimeno.     Montrodon, 29 d'agost de 2015

divendres, 29 de gener de 2016

Abans de la tardor, abans de la verema



              











 
Abans que el raïm sigui most
i el most fermenti
i tingui el poder voluptuós
d'obnubilar-nos,
voldria veure-hi clar per poder escriure
dient sense entrebancs tot el que calgui.

Que no parli per mi, des de l'Olimp,
cap Déu begut de galtes enrogides.
Que no deixi l'alè cap bafarada
enterbolint la meva veu amb tocs etílics.

Ja sé que molts poetes s'inspiraven
en muses amb forma de botija,
però jo no sóc així i amb risc, encara,
de fer una poesia menys reeixida,
vull fer un vers seré, més meu,
potser menys inspirat,
potser menys espirituós
però més autèntic.


Joan Gimeno.     Montrodon, 27 de juliol de 2015

Pescador de secà














Escolta el cos, em vas dir.
I m'he passat la vida sent orelles
per saber què et calia en tot moment.
He volgut complaure't cada dia.
Has estat un miratge, la mestressa
capriciosa i inconstant
que has fet ballar el titella.

T'he seguit fidel, per si algun dia
et dignaves voler-me al teu costat.
He estat el teu esclau i he estat feliç de ser-ho.
Tot l'esforç esmerçat, només m'ha reportat
que pogués perllongar sofriment i esperança.

Pescava en un bassal i no me n'adonava.
Pescava en un bassal... Però tanmateix pescava.

Joan Gimeno.   Montrodon, 29 de gener de 2016

dijous, 28 de gener de 2016

Fe












...això que dius és perillós, amiga,
obrir-te tant, sovint, et pot danyar.
Car l'enemic t'esguarda les febleses
i sap burxar allà on pot fer mal.

C
onfessar què sents i que ets sensible
és ensenyar a tothom el teu flanc  feble,
és oferir al llop la jugular!

Joan Gimeno.    Montrodon, 21 de maig de 2015

Rella













El pas del temps     ens marcarà amb la rella
deixant-nos solcs     i estigmes a la pell.
La serenor,              però, de la mirada
farà més viu             el nostre enteniment.

                    Joan Gimeno.       Montrodon, 14 de març de 2013