Puja el camí
costerut
-bucòlica
serpent
de grisa
escata -
pel mig d'un
puig
de roures i
alzinars.
A l'altre
cantó
s'estén
mandrosa
la plana
endormiscada
per altes
serralades
custodiada.
Quantes nits
he somiat,
estant lluny,
la meva
Plana,
la de la
boira, de freds hiverns
i
incertes primaveres,
humides
tardors
i estius
salvatges on cada tarda
comença amb
un bell sol
i amb pluja
acaba.
He tingut
sort de gaudir
de grans
paisatges
i llunyanes
regions...
tots són
miratges!
En el fons
del meu cor
sempre sabia
que per lluny
que em dugués
la meva vida
més aviat que
tard,
jo hi
tornaria.
Joan Gimeno. Vic, 16 de març de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada