diumenge, 31 de desembre del 2017

Les dotze van tocant





 











Dotze gotims
de pur arrop
s'han despenjat
d'aquell penjoll
que buit i sec
algú ha llençat,
trist i oblidat,
a un pot de brossa.

Esguarden quiets
mig espantats,
ser consumits
un rere l'altre
a cada dring
del campanar.

Estrany destí,
inútil fi,
per un fruit dolç.
Ser deglutit
sense sentit
per un babau
emmidonat
que ennuegat
s'ha pensat fer

la tal proesa.



Joan Gimeno.   Montrodon, 31 de desembre de 2017

Fins al darrer solc





 















En un intent inútil 
per fer brostar aquell camp 
d'un temps, el meu,
que em van donar per viure,
vaig esmerçar esforços vans
a sembrar un gra que mai no va florir.

Així va ser com, entossudit i orb,
perdent el temps aquell que em pertocava,
vaig seguir, llaurador absurdament tenaç,
traçant solc a solc fins a arribar a la closa.



Joan Gimeno.   Montrodon, 31 de desembre de 2017

divendres, 29 de desembre del 2017

A un guant perdut







Cinc dits caiguts
del guant que cau a terra.
L'oblit punyent d'aquell
que ja mai més
farà servei ni donarà caliu
a la suau i blanca pell
d'una mà esquerra.



                                                                 Joan Gimeno.    Montrodon, 29 de desembre de 2017

Quan tornis, si ho fas





 

















No sé si farà sol, quan tornis.
T'esperaré. Assegut al porxo gris
de fusta corcada i revellida.

El gronxador, al racó del jardí,
restarà quiet el dia que tu tornis;
ningú no hi ha pujat des que tu
vas marxar sense dir-me ni adéu.

Se m'ha fet llarga l'espera.
I costeruda la vida, sense tu.
Mentrestant m'engipono preguntes
maldestres, fetes d'enyor i que ningú,
tret de tu, podrà respondre'm mai.



Joan Gimeno.   Montrodon, 29 de desembre de 2017

dijous, 28 de desembre del 2017

Santa innocència!



 

















Santa innocència!, va dir el jutge quan,
amb un mig somriure mal dissimulat,
va empresonar el reu aquell que, il·lús,
no havia imaginat que en un estat
democràtic i de dret fóra un fet
altament punible
                           cridar a les urnes.


Joan Gimeno.   Montrodon, 28 de desembre de 2017

dimecres, 27 de desembre del 2017

M'agemoleixo





 

















M'agemoleixo a recer d'un record,
tremolo encara com una fulla seca,
empès pel vent esbojarrat d'una tardor humida.
M'espolso el gruix de tanta pols acumulada
amb el temps a força d'estimar-te.
Acluco els ulls cansats ja d'espiar
un horitzó prenyat de despropòsits.
 
Quan cessarà aquest vent i el fred cruel
que em nafren quan s'apoderen
com turbes inclements del meu repòs,
arrabassant-me l'esma.



Joan Gimeno.   Montrodon, 27 de desembre de 2017

dimarts, 26 de desembre del 2017

Perfecció sense cor





 
















Vaig esculpir un David
en un fred bloc de pedra.
La perfecció, imaginada,
que et vaig donar, no va servir
perquè tinguessis cor.


Tan bella i freda,
i tan distant.
Incapaç d'estimar.


Marbre polit que va trencar
un cor enamorat. El meu!
Car, vet ací, que jo sí que en tenia.



Joan Gimeno.   Montrodon, 26 de desembre de 2017