divendres, 17 de novembre de 2017

La raó dels morts

























No sentiràs mai la veu dels morts,
no cal pas que t'enganyis.
Els morts no tenen veu,
és el record qui parla.
Quan et sembli sentir-los
seràs tu qui s'imagini
el que volien dir-te.

Malgrat que la raó no mori
quan mor qui la defensa,
havies d'escoltar-los abans,
quan encara vivien.
No els serveixen de res
els homenatges pòstums.
Ja tenim massa morts
carregats de raó.

Joan Gimeno.  Montrodon, 16 de novembre de 2017

dijous, 16 de novembre de 2017

Poesia a la pell
































Duc escrit a la pell, amb tinta de desitjos,
la història d'un amor que mai ningú ha llegit.
Ni jo, que sóc qui la coneix per ser qui la va viure,
ni tu, que has oblidat on vas deixar el tinter
                                                   que vessava desitjos.



Joan Gimeno.   Montrodon, 16 de novembre de 2017

Et recordes d'aquell nen?


























Escolto aquesta nit els plors
d'aquell infant que un dia jo vaig ser.
Quin fred - em dic-, quan recordo l'esglai
que em trasbalsava eixorc quan la fosca
de la nit omplia de malsons i d'ombres
la destenyida cambra.

Ara, ja, gairebé mai ploro
ni em fa por la foscor.
Serà que m'he fet gran?
O que de tant plorar se m'ha esgotat el plor?


Acluco els ulls, em colgo al llit i penso
que fer-se vell no és pas ni molt dolent
ni tampoc massa bo. És, a tot estirar,
un senzill accident, corrent i inevitable,
que al capdavall arriba.



Joan Gimeno.   Montrodon, 16 de novembre de 2017

dimecres, 15 de novembre de 2017

Concert per a violí en jo menor, op. 69




















Tens.
Com una corda de violí,
que vibra a l'ordre
de l'arquet del virtuós.

Àgil.
Com els dits de la mà esquerra
que salten, lleugers,
damunt del diapasó.

Durador.
Com un Stradivarius
guardat curosament
per qui en sap el valor.

Així, el meu amor,
tensat i àgil, fa temps
que perdura enyorat,
servant aquell record
de tantes simfonies.

Joan Gimeno.   Montrodon, 15 de novembre de 2017

dimarts, 14 de novembre de 2017

A una fulla seca


























Has perdut l'escalf d'aquell que et va admirar,
com vas perdre, també, la saba verge
que abans t'omplia de fermesa.
I la lluïssor d'un cutis suau, del ferm mirall
de la perduda primavera.

T'has despenjat, ingràvida, caient del mirador
tossudament encimbellat a la brancada,
i raus a terra i empesa pel fred vent
com la il·lusió perduda d'un antic poeta.

Conserves però, la dignitat i l'escaiguda
gràcia natural que em fa exclamar, avui encara,
quan et veig:    Oh Déu!,
                             com poder expressar tanta bellesa.



Joan Gimeno.   Montrodon, 14 de novembre de 2017