Ocult desig

Tenia un desig tan ocult

que ni el mateix desig

se sabia volgut al cor

d'aquell que el volia.

On rauen, pobrets, aquells desitjos

tan estimats, però tan vergonyosos

que ni gosem admetre?

Qui deslliurarà del jou de l'oblit

i de la fosca masmorra on penen

tots aquells afanys retinguts

i amagats al més pregon i fosc

racó de l'ànima.

Joan Gimeno.  Montrodon, 27 de febrer de 2020

La mort de la innocència

 

Qui va obrir el cadenat d'on guardava els malsons

i els pensaments més perversos?

Qui va deixar sortir de cop la mala llet

que servava, agra, al subconscient més íntim?

Qui va ser l'obtús que va ignorar sense voler,

o amb perversa intenció, la meva bona fe

per convertir-me en aquest altre jo, que ara soc,

emprenyat amb mi i odiant el món?

Qui pot tenir el desig malastruc, de desfermar tant mal?

Ai, si arribés a saber qui ha estat el botxí

que ha matat fredament la meva innocència!

Joan Gimeno.   Montrodon, 26 de febrer de 2020

Quan

És aleshores. Quan la tarda perd la a,

com l'arbre a la tardor que es desprèn de la fulla seca 

i es fa tard, i se m'eriça la pell i el borrissol,

al clatell,  se’m torna més sensible;

quan l'esperit vagareja tranquil gronxant-se

a la grisa teranyina d'un somni nounat;

quan canten les granotes i el sol es pon

allargassant les ombres damunt les aigües

clares,  farcides de nenúfars...

És aleshores, sí, que  penso sempre en tu.

És aleshortes quan et fas present per omplir

una mica, aquell forat enorme

que vas deixar-me al cor, aquell capvespre.

                      Joan Gimeno.      Montrodon, 20 de febrer de 2020