Fes com si el món no anés amb tu.
Amaga't darrere un cínic somriure.
Menysprea tot allò que no comprens.
Sigues tu, bastard, Segueix regnant
al teu fictici imperi!
Joan Gimeno. Montrodon, 20 de desembre de 2020
dimecres, 23 de desembre del 2020
dimarts, 22 de desembre del 2020
I demà..., l’hivern
Vam perdre entre tots la primavera.
Vam envellir cansats de percaçar
l'eterna joventut, una quimera.
Vam oblidar besar-nos pel fet de treballar
i pujar els fills i fer créixer la hisenda.
I al capdavall, amb la tardor ja entrada
ens va sorprendre l'inevitable hivern
que s'atansava desfermat i rabent
com un corser imparable.
Joan Gimeno. Montrodon, 20 de desembre de 2020
diumenge, 20 de desembre del 2020
Tan senzill com..
Tot serà més senzill,
més calmat, més fàcil.
Potser més avorrit, sí.
Però tan tranquil...
Oblidaràs amors i greuges.
I allò, també, que et feia delejar.
No hi haurà son, ni mal de cap, ni gana.
Ni desitjos no assolits.
Ni amics desagraïts, ni dubtes.
Serà tot més senzill, sí.
Quan siguis mort
.
Joan Gimeno. Montrodon, 11 de desembre de 2018
divendres, 4 de desembre del 2020
No s’acaba el dolor, com tampoc el temps al rellotge de sorra
Com dol, Pius, una absència
S'esmuny la fina arena del vell rellotge.
Moren els segons gastats en l'absència.
Arrenglerats, esperen pacients
l'instant precís per immolar-se,
llançar-se al buit d'un pou de transparències.
Milers de cossos menuts, daurats bocins
de primigènia roca, reposen en un munt
de vanes esperances no viscudes
que esdevenen inassolits instants
que el destí insensible ens ha furtat.
El meu dolor, estimada, ni minva ni s'acaba,
incomptable i etern com l'arena a la costa.
Mentrestant, segueix, al rellotge i al cor, la pluja de segons,
devessall etern de llàgrimes daurades que mai no finiran.
No cal amoïnar-s'hi, però, res s'hi pot fer.
Que mai s'acabarà, a la platja, ni el temps ni l'infinit dolor.
Serà per sorra!
Joan Gimeno. Montrodon, 20 de setembre de 2020
Subscriure's a:
Missatges (Atom)