Molts més anys d'orgull malentès cuinat amb res

                              (Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència.)

Era una ciutat convulsa. Aquell principi de segle havia precipitat uns moviments que des de feia ja anys es gestaven. Al barri, un barri petit i ric si el comparem amb la gran metròpoli que tenia per veïna i que l'engolia ofegant-lo, un sentiment de sentir-se maltractat pel batlle metropolità creixia i creixia. Era el moment just.
      Un comerciant influent va encapçalar una revolta veïnal que demanava la secessió de la ciutat que fins aleshores tenia el domini sobre tots els barris. La majoria de botiguers de tot un rengle de carrers van fer-li costat.
      Però, per demanar al batlle i capitost plenipotenciari, que tenia un complet ascendent sobre policia, jutges i funcionaris precisava la meitat més una de les signatures dels veïns.
     Alguns, fidels per interessos i pagats pel poder establert, li negaven el suport, era lògic. Però un, el més insignificant, que no tenia un ral ni manera de posar un plat a taula, va dir que, ja que el seu vot era imprescindible se'l faria valer. Res li importava el projecte de futur del barri ni l'ofec sistemàtic a què el venien sometent... sols se sabia necessari i per primera vegada a la seva insignificant vida, tenia l'oportunitat de posar de genolls a aquells dels que sempre havia tingut, secretament, enveja.
    Aquell comerciant influent que capitanejava el moviment veïnal de revolta li va demanar que per favor i pel bé de tots plegats li donés suport. Content i coneixedor del seu poder, casual, temporal, efímer... però imprescindible, obviant tot sentiment de solidaritat amb els seus conciutadans, va dir que no.
     De res va servir que tot el barri s'humiliés, li demanés per favor, i fins i tot que li prometessin assegurar-li el menjar que normalment no sabia guanyar-se. El seu orgull era més gran que la seva gana. Va sortir i davant l'expectació de tot el barri, amb els braços encreuats damunt del pit, solemnement, va dir: "No està malament, però encara és poc. No vull que se'm relacioni amb qui temps enrere va pertànyer a una cadena de supermercats que emprava, presumptament o no, maneres poc clares per finançar-se".
     No m'allargaré en disquisicions, que com deia el capitost de la gran ciutat "no conduce a parte alguna". Sols acabaré dient que quan després d'haver-se humiliat cent vegades tot el barri, demanant el suport al més indigne dels seus membres, aquest va decidir fer un acte de generós sacrifici, un cop satisfet el seu afany de protagonisme, va ser tard, massa tard i tot aquell moviment irrefrenable de vilatans enardits havia perdut la seva empenta.
     El barri va seguir tres-cents anys més unit a la gran ciutat megalòmana i constrenyedora.
     L'orgullós indigent i els seus descendents van seguir sense poder posar un plat a taula, però durant tres-cents anys va poder explicar, de pares a fills i de fills a néts, la història d'aquell seu avantpassat que va fer-se passar el porró de veure de genolls a tots els seus veïns.

     Van ser molts anys de plats d'orgull cuinat amb res.

Joan Gimeno.     12 de novembre de 2015