dijous, 30 de març de 2017

Així com l’heura






















Vas arrelar-te a mi com ho fa l’heura.
Amb els teus dits, tossudament arrapats
a la meva pell convertida en escorça,
omplint d'humitats cada racó del tronc,
protegint-me, fins i tot, de les gelades
d'aquelles nits d'hivern que vàrem compartir.

I ara que has marxat sento la teva absència,
de nits tremolo amb el fred que s'acosta
i només guardo, enganxats a la pell
els senyals inequívocs del teu breu pas.

Ara que has fugit cercant més arbres,
més alts, més forts, d'una fusta millor,
on progressar grimpant per arribar més alt,
contemplo amb desencís indicis de les petges,
aquells menuts dits d'heura
                                      arrelats al meu cor.

                     Joan Gimeno.   Montrodon, 28 de març de 2017

dimecres, 29 de març de 2017

El fill dels Déus




















Quan vas pel món com un perdonavides
mirant-ho tot amb aire triomfal
i talles caps o ensorres dignitats
com aquell que fa jocs de mans
amb tot de vides d'altri,
atura't un moment, i pensa
que ets tant fill de Déu com ho són tots els altres
i potser algú, demà, et tallarà les ales.

Recorda que els talons, ben igual que les ales,
es solen dur col·locats al darrere.
Vigila, Aquil·les!
Cap Déu no et protegeix,
mai prou de tot, l'esquena!

Joan Gimeno.   Montrodon, 29 de març de 2017

Aquelles fogueres

























Presos d'un foc estrany
que ens consumia,
vàrem saltar damunt
la brasa encesa
amb els peus nus
i els ulls llançant guspires.

Nits de Sant Joan, d'abans
quan érem joves
i no temíem ni el foc
ni un mal auguri
que amenacés ruïna.

Per què enyorem avui
aquell passat viscut,
quan ara transitem
aquell futur incert
que abans tots menysteníem.

Joan Gimeno.  Montrodon, 29 de març de 2017

dimarts, 28 de març de 2017

La fulla seca





















Em turmenta el record d'aquella fulla seca
que vaig guardar fa temps, no sé per què,
al mig d'un llibre vell i que avui he trobat
sense poder esbrinar ni com ni per a qui
vaig convertir aquella fulla en símbol.

Vana memòria si no puc retrobar
el regust dolç d'aquell moment exacte.
Que n'és de feble la memòria humana
quan s'esdevé en un cos eixorc i una taca en un llibre.
Molta il·lusió d'un moment, per quedar en un no-res.

Joan Gimeno.  Montrodon, 27 de març de 2017

Recordes, amor






















Recordes aquells estius llargs i xardorosos
de quan acabat un curs esperàvem l'altra?
Aquells estius de bicicleta i piscina,
de vint duros i gràcies, de valls a l'envelat,
plantat immens, a la Plaça les Eres?

Recordes, amor, aquells estius
quan, amarats de somnis,
teníem encara els ulls nets
                                     i la pell ens tibava?

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 de març de 2017