divendres, 25 de novembre del 2016

Avui agafo el tren





 















Circula el tren, sortint i entrant
a túnels enfosquits, no per la sutja
d'uns trens de carbó que ja no corren,
enfosquits segurament pels negres
pensaments de tots aquells viatgers
cansats i conformats que van cap a les feines.

El meu esperit, cansat també, voleia
i s'esclafa feixuc a les voltes, negroses
com goles de llop, on gaudeix un instant,
abans de tornar, de la companyia distreta
dels mil pensaments de les mil animetes
que, com jo avui, agafen cada dia
el tren d'una vida a un  incert destí.

Joan Gimeno.  Montrodon, 25 de novembre de 2016

dijous, 24 de novembre del 2016

La lluna m’ha dit


















He vingut a la costa per recórrer,
qui sap si per darrera vegada,
les pedres del camí
que duen a la platja.
Ja sé que, ara, la sorra
és una altra, que no és
la sorra on ensorrava els peus,
però el mar és el mateix
i la lluna, o el sol,
que s'hi emmirallen
guarden encara avui,
a la memòria, la imatge
d'aquell altre jo, el d'ahir,
buscant petxines i esquelets
d'eriçons, blancs i gastats,
per posar al cabàs de les joguines.
 
Ja no tinc les joguines, ni guardo
els eriçons ni les llises pedretes.
Tot és més car el que preciso ara.
Potser un vestit o unes sabates noves.
La lluna sàvia em mira, i jo sé
perquè m'ho ha dit que aviat en tindré prou
amb moltes menys coses.
Qui sap si amb un llençol ben blanc
i gran em bastarà.
Com si diguéssim:
                          amb una blanca mortalla.

             Joan Gimeno.  Montrodon, 24 de novembre de 2016

Duc la mort a la sang































Duc la mort a la sang.
Com dòcil companyona
viatja amb mi, callada.
Fem un camí a vegades
agradós i d'altres eixorc,
difícil de pair.


Ens suportem,
quin remei,
com pacients amants
que es coneixen els gustos
i, és clar, també els estirabots.


Hem fet un pacte
que permet no fer-nos nosa.
Hem deixat pel final el fet de decidir
l'infaust moment de cessar l'aventura.


No ens ha calgut precisar cap més punt.
Al capdavall, estava escrit
qui havia de guanyar.

Joan Gimeno.  Montrodon, 24 de novembre de 2016


No hi ha cofres prou grans



 




























No hi ha cofres prou grans per guardar-hi l'amor... o l'odi.
De l'aiguabarreig dels sentiments  guardats al gran bagul
del cor, és impossible destriar-ne el límit imprecís
d'on acaba l'un i on comença l'altre.
Ens és tan fàcil odiar l'amor com estimar qui ens odia.


Prematurs setmesons som incapaços, sovint,
d'estimar qui s'ho val, però adorem, encegats,
aquells que ens volen mal, gent buida,
que sols tenen façana.



Joan Gimeno.   Montrodon, 23 de novembre de 2016