En clau de sol

Van arrelar com un arbre, les ales.

Va germinar la llavor que portaves

De feia temps amagada a la pell.

I ara, amor, quan etèria t’envoles,

Aclaparat, contemplo com te’n vas

I em deixes sol, mirant com aleteges.

Ícar modern, també em faré unes ales

Per arribar allà on ets, sol meu.

Espero haver enganxat prou bé les plomes.

Així i tot, malgrat que no fongui la cera

el teu fulgor m’acabarà cremant  -ja estava escrit-,

vell papalló com soc, captiu dels teus capricis.

Joan Gimeno.  Montrodon, 2 de desembre de 2019

Marroc

         

                                 A l’Imma Forment, que diu

                                                que marxa al desert per veure

                                                un altre  cel.

M'han dit que busques al Marroc

un cel més net, més carregat d'estels.

No oblidis, però, que tot i ser el mateix,

no és aquell cel, el cel dels teus ancestres.

Iguals estels. Mateixa celístia,

però no serà el teu aquell sòl que trepitgis.

Està molt bé conèixer altres llocs.

I fins i tot està molt bé admirar-los.

Però aquella llum primera que vas veure

en obrir els ulls en l'acte aquell de néixer,

et va marcar. Per més indrets que petgis,

no en trobaràs cap altre de millor.

Joan Gimeno.   Montrodon, 6 de novembre de 2019

Tot Sants, un altre cop

I quan vingui Tots Sants farem recompte

mirant si ens manca algú, altra vegada.

L'absència cruel d'aquell que acompanyava

de fa tants anys i que és com de família,

que ens trenca el cor i ens neguiteja els ulls,

i ens deixa un espai buit al si del pit.

Corones. Crisantems. Farà tant goig!

Però al vespre tornarem tots cap a casa

i els morts es quedaran on ara jauen.

És que la gent té molt a fer, mentre respira.

Perquè un cop morts, ni fred, ni por, ni gana...

I quan passat Tots Sants es quedin sols,

els morts gaudiran un any més d'aquella pau,

d'aquell fluir seré i assossegat

que regna tot l'any al desolat indret.

Joan Gimeno.   Montrodon, 1 de novembre de 2019