L'esfera insomne. XXVIII (fragment)

                                          Màrius Sampere

Voldria un llibre nou per començar-lo a escriure

Havia oblidat, ja fa molt temps,
la sensació de veure el món
amb uns ulls nets, quan tot és nou
i tot ens pot sorprendre.

Avui, veient aquell infant i la seva rialla,
he recordat, per un moment,
que jo també els tenia aquells ulls nous
i un món per estrenar.

Que els he perdut, ja ho sé,
però el record d'aquella joia
que ens esbatana els ulls
fins a quasi fer-nos mal,

la del primer joguet, la primera sortida

amb "els hermanos" per anar a veure el mar,

la bici de tres rodes , aquells pantalons llargs,
les sabates de xarol i la primera corbata...

El petó fugisser, la primera arrambada
passant pel carrer Estret un dia de mercat,
l'estranya sensació del llindar prohibit...

Avui res és pecat, potser matar, i encara.
Quan tot ho tens permès, quan ja tot s'ha fet norma,
on queda aquell instant i el poder de sorprendre'ns?

Molt abans de saber vam ser sers que sentíem,
ara que no sentim, de què ens serveix saber?

Joan Gimeno.     Motrodon, 13 d'abril de 2015

Revers. /Màrius Sampere

No ho entendries

A tu, dona,
que tens el cap ple d'enveges
i el teu Déu és
tot allò que es pot comptar...
podria parlar-te
de la lluminositat d'un cel roig,
del cant d'un ocell engabiat
que plora,
del diàleg insuls d'unes gotes d'aigua,
del soroll informe del vent
a les tendres branques,
de l'arbre i del sol,
del riu i del pa,
del plor d'una dona que infanta...
Podria parlar-te de tot això
i de més coses encara
però aleshores, tu...
no ho entendries

        Joan Gimeno.     Vic, 1971

Neus

Voldria fer un càntic
solemne i molt bell,
que agradés als àngels,
que a Déu agradés.
Un càntic de rimes,
sonets i espinel·les,
fos tot poesia
fora el meu desig.
Mes com de ma ploma
no surt gaire cosa,
és més el que sento
que no allò que escric...
cerco la manera
de dir molt depresa
" això és poesia".
Hi poso el teu nom,
Neus, tu ets poesia!

Joan Gimeno.    Vic, 1968

Caminarem, pelegrins de la vida

...i progressem, esmaperduts, tot trepitjant espigues.

Colrats pel sol pelegrinem un sòl, esquerp,

que els nostres peus, sempre nafrats, esclafen.

El groc del blat, lluent i cridaner, fendeix

indiferent la xafogor de l'aire.

Com cada juny escoltarem les guatlles

i els grills canors que lloen la bonança.

El ros tresor, el pa de cada dia,

espera, quiet, la mà del segador.

Deixarem solcs enmig la mar que oneja

quan bufa el vent, tot deixant-hi senders.

Camins estrets que no tenen sortida.

com viaranys perduts que no menen enlloc.

Joan Gimeno.   Montrodon, 5 de juny de 2015

Balada de Fra Rupert / Josep Mª de Segarra

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl·lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats pels mal vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrere
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Sant Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloriam Dei.

Josep Mª de Segarra

Petita mort

Voldria resseguir el teu cos

com qui s'endinsa en l'albada

tot just despunta el sol a l'horitzó.

Suaument, sense por i sense pressa,

per descobrir-hi els solcs que hi deixen els llençols.

Flairar sentors de dona que conviden

a raure ja per sempre al teu costat

i que desperten instints que encara dormen

amb el  record de com ens abraçàvem,

ahir a la nit, abans de defallir.

Petita mort, en diuen. Però jo penso

que si tan dolç com això fora morir

avui el món seria un cementiri.

Ja no tindria el sol per qui sortir

                      Joan Gimeno.     Montrodon, 5 de juny de 2015