Insomni

Retinc com un tresor a la retina

la imatge d'aquella dona estimada,

cabell ros, ulls de mel i una pell fina,

dormint al meu costat de matinada.

Batega el cor com corser desbocat

al galop, sense fre, quan ella em mira

jaient mig defallida al meu costat

i la veig mandrejar i com respira.

La musa dels poemes més ardents

aquella que em fa perdre matinades,

que em roba els cinc sentits, tots ells pendents

dels jocs de dues sines setinades.

Com em lliga, m'abdueix i em descol·loca

la visió de les eternes cames,

com esca del pecat  per una boca

tothora capficada per besar-les.

Joan Gimeno.  Montrodon, 31 d’octubre de 2019

Li havia fet l’amor

Li havia fet l'amor de totes les maneres.

Dempeus, ajaçats al sofà o damunt la cadira.

A l'herba del jardí, l'ascensor o la cambra de bany.

A les fosques o amb un cel farcit de lluminàries vàries.

Amb el sexe, amb la boca, amb els dits.

Resseguint-li el cos o tot xuclant-li els pits.

Avui, ja vell, sols fa servir la llengua.

Amb les paraules més suaus

i els mots més escaients, suggerents

i carregats de tendresa, li desperta records,

adormits, de què van ser aquells temps,

de tantes nits enceses.

Ja sé que no és igual -li diu-,

però per favor, somia...

Joan Gimeno.   Montrodon, 24 d’octubre de 2019

Qui sap...

 

Qui sap si l'hivern serà fred i nevarà.

O si l'estiu xafogós omplirà els camps

de pols i sòls mostrant esquerdes.

Qui sap si, al capdavall, ens trobarem

i tornarem a caminar, junts, cap al futur

escàs que ens quedi.

Qui sap si aquell futur, distant, estrany

i a l'altra vida, ens permetrà, com ahir,

seguir-nos estimant.

Qui sap què hauria estat la nostra vida

si no haguessis tingut el desencert,

a destemps, absurd i inútil,

                                               de morir-te.

                       Joan Gimeno.  Montrodon, 10 de juliol de 2019