Ulls de mar

Tens ulls de mar.

Et vaig dir poc convençut.

Més que res per lligar.

Tens ulls de mar.

Però avui ho sé.

De debò.

Tens ulls de mar.

Avui que he vist trencar

les ones del desig contra

el rocam de les teves pestanyes.

Avui, que he gaudit mil cops

d'aquesta llum de la teva mirada

quan et lleves emperesida

després d'un duel d'amor.

Avui, que he tastat la sal

dels teus llagrimals

si esdevens trista i plores.

T'ho repeteixo encara.

Més que mai.

Tens ulls de mar, bufona!

Joan Gimeno.  Montrodon, 31 d'agost de 2018

Carícies oblidades als plecs d'unes mans velles

 


















Totes les carícies no fetes,
aquelles escatimades gasivament
a la gent que estimaves, que per vergonya
o per haver estat maldestre
mai vas gosar donar, dormen ara,
arraulides i sovint oblidades
al fons dels plecs immensos
de les mans arrugades i endurides.

Ja no hi ets a temps. Ells ja no hi són.
Que no es pot invertir el sentit
de les busques per recuperar
les hores malgastades.
I el que és pitjor. No t'enduràs
ni el record d'un escalf no donat
ni de la sensació d'una tendra galta.

Què veus quan et mires les mans
tremoloses i endurides, vell cabut?
Un xarrabascat de veus neguitoses
et retreuen l'oblit. De què t'ha servit
tants anys viscuts sense saber donar?

Joan Gimeno.  Montrodon, 31 d'agost de 2018

Semblants i amb diferències notables

Com si es morís, el sol,

al llit del núvol blanc

que veus a l'horitzó,

dóna el darrer alè

a aquell que el vulgui veure.

Així com jo, cansat,

tot erm de tant no-viure,

deixo el que escric, tossut,

a tot el qui em llegeixi.

Ni el sol ni tampoc jo

esperem vana glòria.

Som diferents, però.

Que el sol, demà, segur

que tornarà a sortir.

Joan Gimeno.    Montrodon, 30 d’agost de 2018

Gent del barri

No tornaré mai més al carrer on vaig néixer.

Va morir en Nemesio, el sabater, fa molts anys.

Al petit cubicle abans ple de sabates foradades,

farcit d'olor a cuir i pega enganxifosa, ressonen

encara els secs cops de martell reblant aquells

curts claus d'immensa cabota. Però no hi són.

S'hi exhibeixen ara, articles de fireta, records

-perdó, souvenirs- de braus i de 'manoles'

d'acolorits vestits i llargues cues.

A la botiga dels cigrons i llet a dojo

s'hi encabeix ara un 'xinès' ben ple

de faramalla fabricada a Hong-Kong.

Fins i tot 'cal Jordi', el bar del millor

pa amb tomàquet i de tardes de trumfo,

gaudeix, o pateix, ara, un nom extravagant 

de connotacions molt ianquis.

La llum és diferent. Com les sentors

que hom pot respirar-hi.

No queda cap veí d'aquells que coneixia,

que sabia el seu nom i ells  sabien el meu.

Cares més brunes i faccions orientals

que han permutat el lloc amb els de sempre,

miren avui com passa un foraster.  Jo.

Pitjor? Millor? No ho sé.

En qualque cas, avui, no és el meu barri.

                    Joan Gimeno.   Montrodon, 28 d’agost de 2018