dilluns, 29 d’agost del 2016

La penya del David





























Sóc un bloc de marbre
immens i imperfecte
que alberga al seu si
el formós David.
Ho tinc tot, la faç,
la forma divina,
l'espatlla, la fona,
rinxolat cabell...


Per què és tan injust
el món dels perfectes?
Si tinc tot això,
i, fins i tot, més encara,
per què refusar mil bocins
perduts, caprici d'algú,
per mostrar-me excels?


Miquel Àngel, amic,
estima'm com sóc.
Tu saps que dedins,
al fons més pregon
d'una freda pedra,
existeix un cor capaç
d'estimar i de fer meravelles.



Joan Gimeno. Montrodon, 29 d’agost de 2016

Com deia Martí i Pol


















Com deia Martí i Pol,
i almenys en el meu cas,
som i ens nodrim de mots.
Amor, bellesa, por, intrigues...
Poblem un immens bosc
de paraules  antigues
i parlem, i en fem de noves,
fins i tot de coses que, si mirem,
no es veuen.
Acotem la inconcreció
amb la paraula concreta.
És un quefer feixuc
conrear les paraules.
Ja ho deia ell:
Donem llum de paraula
a coses inconcretes.

Joan Gimeno.  Montrodon, 18 d’agost de 2016

diumenge, 28 d’agost del 2016

Àcrata





 











No vull escriure en uns papers pautats.
Ni creure a ulls clucs en velles teories.
Àcrata sóc i no vull pas plegar-me
a velles veus que em diuen com escriure.


Joan Gimeno.   Montrodon, 17 d’agost de 2016

Supervivents




















Sobreviurem. Malgrat que el món ens vegi
com animals en perill d'extinció.
Estranys, avui, a l'era dels pokémons
i dels enginys sense puntuació,
ens entestem a parlar i a escriure
i a procurar, almenys, fer-ho prou bé.
Sobreviurem a molts gruixuts best sellers
i a llibres sense suc, d'escriptors mediàtics.
Lletraferits malalts de lletra impresa
sobrevivim tenaços, fins i tot,
a quantitats ingents de molts feixucs poemes.

Joan Gimeno.   Montrodon, 16 d’agost de 2016

dissabte, 27 d’agost del 2016

La relativitat del temps



















No, no t'enganyava
quan et deia baixet
que eres l'única
que m'omplia de joia,
quan em vas omplir de vida
tota la vida d'aquells
quinze dies.

Tota una eternitat,
concentrada en dues
intenses setmanes
d'un estiu llunyà
i d’un poble de costa.

I, com ens estimàvem!

Joan Gimeno. Montrodon, 18 d’agost de 2016