Per un conciutadà, poeta, en un mal pas
M'han dit que et mors,
que ja no hi ha esperança!
Com si n'hi hagués d'esperança, per a nosaltres!
Més d'hora que més tard, tots marxarem
obeint el fat atziac que marca la contesa.
Potser faràs primer el fosc camí
que ens porta on ens esperen.
Et seguirem, segur, la senda està traçada.
No és morir el que fa por,
allò que ens fot és deixar de viure,
és marxar del món deixant-ho tot a mig.
És no tornar a veure aquells que estimes.
És sentir-se tant inútil i perdut
al mig d'un immens garbuix de pols d'estrelles.
que ja no hi ha esperança!
Com si n'hi hagués d'esperança, per a nosaltres!
Més d'hora que més tard, tots marxarem
obeint el fat atziac que marca la contesa.
Potser faràs primer el fosc camí
que ens porta on ens esperen.
Et seguirem, segur, la senda està traçada.
No és morir el que fa por,
allò que ens fot és deixar de viure,
és marxar del món deixant-ho tot a mig.
És no tornar a veure aquells que estimes.
És sentir-se tant inútil i perdut
al mig d'un immens garbuix de pols d'estrelles.
Joan Gimeno. Vic, 9 de novembre de 2015
Però si no hi ha res, tampoc sentiren res, llavors no cal patir. El poema però és molt ben construït i força interessant la reflexió sobre la mort. Em sembla però, que tot s'acaba quan el cos deixa de funcionar.
ResponElimina