dilluns, 27 de febrer del 2017

Arbre vell




























Si un dia et sents molt cansat i sec i vell, recorda
que un dia vas ser la tendra escorça
i vas besar, de bon matí, el sol naixent,
i que vas rebre la gentil rosada
i el cant, ara llunyà, de tants ocells en zel.
I que encara avui, passats els anys,
ets qui suporta  el pes feixuc
d'aquest immens brancam de la memòria.
Ets llenya, sí, però dura i irreductible
i si un mal any t'abat un llenyataire,
duràs encara aquell poder al cor,
d'escalfar, generós, com un darrer servei,
                                                  els que t'envolten.

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 de febrer de 2017

dimarts, 21 de febrer del 2017

Lliçó d’esgrima

























Esgrimia raons
com qui lluita amb un sabre
i s'esmerçava, ardit,
per tantes causes justes,
que esgotat i veient
que l'inútil esforç
es marcia debades,
va optar finalment
per esgrimir un sabre
amb la fe de qui lluita amb raons.

Ja s'ha vist

molt sovint
que per moltes raons
que ens emparin,
més sovint fan més cas
si demanem empara
a la raó dels sabres.



Joan Gimeno.   Montrodon, 21 de febrer de 2017

dijous, 16 de febrer del 2017

Mesquinesa



           

















Com una taca, s'estén.
Omple el paper
fins als confins
del blanc reialme
i emmetzina volers
i tergiversa idees.

És la mentida.
És el cor rancuniós,
és l'enveja.

Mentida, rancúnia i enveja
s'estenen per tot arreu
des del cor dels mesquins.

S'estenen més i més,
amb el temps.
               Com una taca.

Joan Gimeno.   Montrodon, 13 de febrer de 2017

Pel pedregar




















La ira em regira el pensament
tal com ho fa el mar embravit,
penetrant la dolça cala
quan bufa, inclement, la llevantada.

És el sentiment d'enuig que m'omple,
les tardes que, com avui, m'entesto a viure,
i veig com fuig, sense poder aconseguir-ho,
el temps, migrat i escàs de què disposo.

Com  se me'n du  pel pedregar, fent-me bracet,
seguint el trist i irat camí de la vellesa.

Joan Gimeno.Montrodon, 14 de febrer de 2017

dimecres, 15 de febrer del 2017

Gronxant el llapis
























Se'm va adormir
el llapis a la mà,
de tant gronxar-lo.
De demanar-li somnis
expressats en paraules
de ratlles negres
sobre paper blanc.

La fusta vella i el negre grafit
m'han regalat, cofois,
milers de tardes quietes.
Milers d'afanys, d'amors no conquerits,
milers d'històries amb finals feliços.

Oh son, del llapis a la mà!
Oh somni dolç de qui com jo somia
bonics passats i futurs molt dubtosos!

Joan Gimeno.  Montrodon, 15 de febrer de 2017