Ja no faran l'amor com quan
solcaven
les ones del desig, com quan suaven
els cossos, amarats de dolç salnitre.
No s'ataquen enfebrats, no fan figures
apreses d'un manual de poses fetes,
els ossos els fan mal i no es dobleguen.
El sexe és tardoral. El vell canyís ja mai serà
l'esvelta tija, erecta i desafiant
de temps enrere.
Les pells, de suau setí, s'han fet més aspres,
les blanques dents de neu ja són groguenques.
Amb ulls cansats, però,
encara es miren,
i s'agafen les mans,
i amb veu molt baixa
es diuen més que mai
que res no importa,
que un dia moriran
però mentre visquin
les ones del desig, com quan suaven
els cossos, amarats de dolç salnitre.
No s'ataquen enfebrats, no fan figures
apreses d'un manual de poses fetes,
els ossos els fan mal i no es dobleguen.
El sexe és tardoral. El vell canyís ja mai serà
l'esvelta tija, erecta i desafiant
de temps enrere.
Les pells, de suau setí, s'han fet més aspres,
les blanques dents de neu ja són groguenques.
Amb ulls cansats, però,
encara es miren,
i s'agafen les mans,
i amb veu molt baixa
es diuen més que mai
que res no importa,
que un dia moriran
però mentre visquin
i quedi algú que servi la memòria,
el món...
admirarà
la seva història.
el món...
admirarà
la seva història.
Joan Gimeno. Montrodon, 23 de maig de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada