divendres, 30 de setembre de 2016

Rossa





 























Els teus cabells, fils d'or,
ubèrrima teranyina
on enfonsar el suat rostre
en el moment més dolç
de l'íntima batalla,
flamaregen, esvalotats,
lluint al vent
la seva exuberància.

Podran pintes d'ivori
pentinar mai semblant crinera
al regi cap de cap altra femella?

Joan Gimeno.  Montrodon, 27 de setembre de 2016

Laberint de llunes perdudes


























Laberint d'una lluna que vaga
perduda per cels imaginaris
perseguint un sol que, en va, il·lumina
la benèvola terra malmenada,
per voltar-la, incansable i precisa,
en fases regulars. Vint-i-vuit dies
que marquen la imprescindible maduresa
que cal per engendrar un univers accessible
als somnis efímers dels poetes.



Joan Gimeno.  Montrodon, 29  de setembre de 2016


Camí del port vell
























Se m'esvaí. Com el fum del tabac
que sempre l'envoltava.
Amb una cigarreta a mig cremar
enganxada a uns llavis amb gust
de Paxton Mentolat,
va omplir de càlids desitjos
aquells meus nous quinze anys.


Quan fumar era un signe de maduresa
i de la naixent emancipació de la dona,
els seus llavis amb regust de mentol
van guanyar, bes a bes, els meus
que tenien encara sabor a Coca-Cola
per menar-los suaument al món del cuba libre.


Però va marxar. Per conquerir uns altres llavis.
Per afrontar nous reptes amb més riscos, deia.
Potser mariners de la Cinquena Flota.
Potser Senyors fastigosament rics.
Se'm va esvair, com el fum quan s'envola
i com ell es va perdre pels carrers del port vell.



Joan Gimeno.   Montrodon, 30 de setembre de 2016

dijous, 29 de setembre de 2016

Camino un camí

















Camino un camí,
estret i costerut,
que ja no em mena enlloc.
Són els mateixos camps
amb collites distintes
d'aquelles que vaig veure
fa anys, quan era jove.

Nous blats que creixen
com abans i sense pressa,
terra adobada
amb la suor del pagès.

Immutables paisatges
que escruto amb els meus ulls
i que em transporten, amables,
a estius més generosos.

Joan Gimeno.  Montrodon, 28 de setembre de 2016

Tinc fretura de tu
































Tinc fretura de tu i  no puc respirar,
i espero inútilment poder tenir-te,
i sé que em manca tot 

quan ets qui em manca. 
I encara sé més,  
que sé amb certesa 
que ets tu qui m'ha robat, 
mancant-me, tota esperança.



Joan Gimeno.  Montrodon, 28 de setembre de 2016