dijous, 19 de novembre del 2015

La raó de viure





L'arbre que plantàrem, Laura, te'n recordes?,
avui és un roure, massís, d'altes branques,
tan feble com era, tan prim, era dèbil
i ara n'és l'enveja dels altres que el volten.
Ha pujat cepat, ha sobreviscut
pensant que nosaltres un dia el veuríem
mentre contemplant-lo tots dos ens diríem,
"aquest és el símbol, la senyera  i  glòria,
d'allò que nosaltres assolir somiàvem",
mes, que per desgràcia, per manca de vista,
enmig de la vida enrere ens quedà.
Fes comptes amb mi, rumia bé , Laura,
pensa en el camí que hem recorregut,
l'espai que ens separa d'aquells altres que érem.
Orgull, elegància, atents, sempre amables...
contesta'm, afanyat, si és que tens memòria,
què ens queda, que resta d'aquella arrogància?
Per això els anys passen, passen  i no tornen,
ens deixen enrere, ells corren, no esperen,
i nosaltres, pobres, sempre tan creguts
esperem la glòria, la immortalitat,
plegant-nos de braços, resant i esperant.
Aquesta és la causa de nostra badada,
no fer com el roure, lluitar, prosperar,
triomfar sobre els altres, progressar en els anys,
marxar de la vida estant satisfets,
no deixar a la terra treballs sense fer.
No ploris, no, Laura, mira'm i somriu.
Si deixem el roure, si enmig de la lluita
encara floreix... tu i jo, ja hem complert.

Joan Gimeno.      Manlleu/ La Salle, octubre 1968

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada