LA ATLANTIDA. L'incendi dels Pirineus. Jacint Verdaguer

¿Veus eixa mar qu' abraça de pol á pol la terra?
en altre temps d' alegres Hespèrides fou hort;
encara 'l Teyde gita bocins de sa desferra,
tot braholant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí 'ls titans lluytavan, allá ciutats florían;
per tot cántichs de vèrgens y música d' aucells;
ara en palaus de marbre les foques s' hi congrían
y d' algues se vesteixen les prades dels anyells.

Aquí estengué sos margens lo continent hesperi;
quins mars ó terres foren ses fites, ningú ho sab;
lo sol, peró, que mida d' un colp d'ull l' hemisferi,
era petit per vèurel á pler de cap á cap.

Era 'l jou d' or que unía les terres ponentines
y, cor de totes elles, com font del paradís,
los dava clares aygues á beure y argentines,
y en sos immensos braços dormía 'l món feliç.

Per ella 's tranmetían, com per un pont amplíssim,
d' un maig etern en ales, ses críes y llevors,
aucells de ros plomatge de refilet dolcíssim,
dels aromers la flayre, canturies y tresors.

Rey n' era Atlas, aquell qui de la blava volta
los signes á una esfera de jaspi trasplantá,
y del sol y del astre que més lluny giravolta
la dança misteriosa y armónica esplicá:

Perçò, dels fills de Grecia la somiosa pensa
lo veya, com montanya, tot coronat d' estels,
y ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa,
servant ab ferma espatlla la máquina dels cels.

En gegantesa y muscles sos fills li retiraren,
mes com un got de vidre llur cor fou trencadiç;
puix aprés que'ls realmes y tronos revoltaren,
també'l de Deu cregueren sería escaladiç.

Mes una nit bramaren la mar y 'l trò; de trèmol
com fulla en mans del Bòreas, l' Europa trontollá,
y despertada á punta de día al terratrèmol,
d' esglay cruixintli 'ls òssos, no veya 'l món germá.

Y assaborint lo tebi record de sos abraços,
semblava viuda dirli:—¡Oh, Atlántida! ¿ahont ets?
Com solía, ahir vespre m'endormisquí en tos braços,
i avuy los meus no't troban, d' esgarrifança frets.

¿Hont ets?—Y ¡ay! hont l' hermosa solía 'ls cors atraure,
lo pèlach responía:—Jo l' he engolida á nit;
¡feste enllá! entre les terres per sempre 'm vull ajaure;
¡ay d' elles! ¡ay! si m' alço pera aixamplar mon llit!—

Li carregá feixuga l' Omnipotent sa esquerre,
y 'l mar d' una gorjada cadavre l' engolí,
restantli sols lo Teyde, dit de sa má de ferre
que sembla dir als homens:—¡L' Atlántida era ací!—