divendres, 23 de febrer de 2018

L’arxiu































Tinc tants retalls guardats! No sé on ficar-los.
Groguencs, arrugats, en tinc de tota mena.
També n'hi ha que ja són en color.
No em serviran per a res, però m'enriqueixen,
Repasso avui, calmós, feixos feixucs, com cada tarda.
Feixos que creixen i creixen, i no sé com parar.


Avui he vist volar un colom dels fils d'estendre
fins al niu que té guarnit allà al vell cedre.
Ningú més no hi ha parat esment. Ningú l'ha vist.
Només jo, que sóc com sóc i em poso melangiós
quan, els dies com avui, m'adono que ja tinc
un retall més per guardar a la memòria.



Joan Gimeno.   Montrodon, 22 de febrer de 2018

dijous, 22 de febrer de 2018

La noia del barret de palla































Vaig fer una migdiada única
mirant el teu somriure.

La xafogor i la humitat
d'una tarda a la platja
no van poder aturar
aquell somni tan dolç,
prodigi inesperat
a tocar d'un cel blau,
lluent sense ni un núvol
i un mar tranquil que moria
submís a la sorra daurada.


Va ser un somni insòlit, 

que em va semblar molt breu,
on vaig gaudir de tu
veient-te tan feliç,
tan bruna i tan propera
sota l'encís reixat
del sol quan s'escolava
entremig de l'ordit
d'aquell  barret de palla.



Joan Gimeno.   Montrodon, 21 de febrer de 2018




dimecres, 21 de febrer de 2018

Cada cert temps





 

















Ens retrobem, cada cert temps,
i xarrem de tot allò que fèiem,
de com gaudiem de l'esclat de la sang
i la verdor exultant de la nova primavera.

Cada cert temps, també ens donem les mans.
No són carícies, ja. Són només, quasi comiats.
Sabem del cert que això s'ha d’acabar
i que aviat, la tardor esdevindrà l'hivern més dur.

També ens mirem els ulls, cada cert temps,
i recordem uns altres ulls, aquells que estaven,
amarats d'amor i d'esperances folles i que ara
han transmutat i són només companys i prou.

Cada cert temps, algú vindrà, i quan s’assegui
en aquest banc i miri els rosers florir altra vegada
pensarà, com hem pensat tu i jo, que està molt bé,
cada cert temps, venir a gaudir del parc si és primavera.


Joan Gimeno.   Montrodon, 21 de febrer de 2018


Sóc com sóc
































Seria feliç si pogués tornar enrere. I tenir,
exactament, les mateixes vivències. Fins i tot,
els mateixos errors comesos aleshores.
No em sedueix el futur. El passat, sí, que em crida.
Tal vegada és, només, perquè no tinc futur
i el passat que recordo, esponerós i fecund,
m'ha dut, mal que bé, fins allà on sóc ara.

Si pogués començar de bell nou,
no canviaria pas res del que he fet.
Ni bo, ni dolent. Que si canviés quelcom,
esdevindria un altre. I no em vull arriscar.
Que en el fons, jo, bestiar de costums,
                                            ja m'agrado com sóc.



Joan Gimeno.   Montrodon, 20 de febrer de 2018

dimarts, 20 de febrer de 2018

...que sigui mort i escrigui



















Resto molt quiet...
No vull que ningú em vegi,
que ja m'arriben al nas
olors d'encens, que crema
en somort, i de cera, dels ciris.
Malbarato el darrer glop
de la resta del dia.

Algú m'enyorarà, potser
sense saber del cert
que vaig morir, fa temps,
i que si avui escric,
és perquè hi ha algú que em pensa
i espera en va un senyal
per desmentir un fet
del tot inversemblant.

Que un mort com jo
s’entesti encara a escriure.

Joan Gimeno.   Montrodon, 19 de febrer de 2018