dijous, 12 de juliol de 2018

Injusta

 















A tu, que m'acompanyes insistent
i empallegosa, sense deixar-me mai.
Fent-te present a cada decisió
que afectarà el futur de tots.
A tu, companya omnipresent
a les resolucions transcendentals
que marquen un destí.
A tu, antagonista pura de l'ordre i l'equilibri.
Si és de tu, de qui avui vull parlar.

No, no és de tu de qui parlo, estimada, 

malgrat que ho sembli.   És d'ella.
D'aquesta maleïda justícia injusta.


Joan Gimeno.   Montrodon, 12 de juliol de 2017

dilluns, 9 de juliol de 2018

Ni te n'adones

 
























No et deixaré marxar.
No pots deixar-me.
Potser sí, que físicament
podràs per fi allunyar-te.
Però el teu record
i aquells petons tan dolços
resten avui, encara,
presoners del meu tenaç voler.
Les reixes del record i els cadenats
d'amor no correspost,
no els aconseguirà, mai,
rompre qui marxa.
L'abandonat és qui es queda la clau.
Tingues molt clar que t'he segrestat l'ombra,
el temps passat amb mi
i allò que em vas donar
sense ni, gairebé, adonar-t'en.


Joan Gimeno.   Montrodon, 9 de juliol de 2018

divendres, 6 de juliol de 2018

Que les arnes no dormen























                                      Però, ai!... les arnes no dormen
                      Maria-Mercè Marsal





De què serveix guardar

tots els preuats records

d'aquells moments viscuts,

al fons del nostre cor?



De què serveix, digueu,

si acabaran morint

quan nosaltres finim?

No us deixeu enganyar.

No ens n'endurem cap.

Com tampoc no podrem

ficar béns terrenals al minvat atuell

quan emprenguem viatge.



Esdevindrà corcat, tot, i esvanit,

quan acluquem els ulls.

Ja ho deia la Marçal

que les arnes no dormen.



Joan Gimeno.   Montrodon, 6 de juliol de 2018

dimecres, 4 de juliol de 2018

Que no la miri el sol





















Que no la miri el sol de bon matí
si es lleva d'un llit de núvols,
després de fer un bon són.

Que ningú gosi parlar de la bellesa
que atresoren els rinxolats cabells.
Que cap ull es revifi quan la vegi.

No penseu ni un sol moment
en abraçar-la o omplir-la
de presents i llepolies.

Que jo no sóc gelós i no us voldré
pas dir que sigui meva.
És que sóc jo qui és,
                        irremissiblement, 

                                                     d'ella.

Joan Gimeno.   Montrodon, 4 de juliol de 2018

dimarts, 3 de juliol de 2018

El pescador i la sirena
































Amb els peus ancorats

a terra ferma, llenço

el parany d'un ham

per si tinc sort, i allà

al fons del fons,

del profund mar

dels meus vells somnis,

s'immola algú

que em vulgui estimar.


Aguanto, delerós,

la tensa espera.

No hi ha sort!

Que ja no queda

cap rossa sirena disposada

a compartir  cabana

vora el mar.



Joan Gimeno.   Montrodon, 3 de juliol de 2018