diumenge, 17 de desembre de 2017

Senzill amor


























Va ser, el nostre, un amor senzill.
De nyigui-nyogui.
O com deia Martí i Pol, de 'baratilli'.


Tan poc argent atresorava
que es declarà en fallida
just al moment d’aquell primer entrebanc.


És fàcil dir amor quan les coses van bé.
És fàcil dir demà, quan l'avui ja no basta.



Joan Gimeno.   Montrodon, 15 de desembre de 2017

Dubtes existencials























Triar un camí! No et fot!
Com si fóra tan fàcil!
Quan arribis a la fi
d'un viarany perdut
o d’una gran autovia,
podràs intuir
si vas encertar el tret.
I així i tot, mai no sabràs
ben bé del cert
si hagués estat millor
seguir l'altra marrada.

Joan Gimeno.   Montrodon, 14 de desembre de 2017

divendres, 15 de desembre de 2017

Braille a la pell
























Als capcirons dels dits duc el record,
tatuat, de tots aquells teus porus,
tàctil record de moltes nits intenses.

Al nas, un deix d'olor d'aromes barrejades
de la suor i el suau perfum que empraves.

I al cor perdura encara el dol.
L'espina d'un neguit que creix i creix,
menat per un intent d'oblit
                                                  i la distància.



Joan Gimeno.   Montrodon, 14 de desembre de 2017

Serà per arbres





















Serem ocells cercant un arbre nou
com cada primavera, per fer un niu,
on farem créixer un somni.
Un niu sargit amb herbes i branquetes,
el bell suport del nostre gran amor.

I si algun vent prenyat de mala idea
despulla l'arbre de totes les brancades,
tu i jo farem un niu a un altre lloc.
Res no pot afeblir el nostre goig de viure.
I si caigués l'arbre en mans del llenyataire,
junts refarem la llar a una altra branca.

Res ni ningú podrà tòrcer el destí que ens hem promès.
Nosaltres no ens rendim.  Serà per arbres...!

Joan Gimeno.   Montrodon, 14 de desembre de 2017

dijous, 14 de desembre de 2017

L’orgull perdut

























Els anys i els cops del teu adust destí
t'han ensorrat els ulls marcint-te les parpelles, 
i aquella pell, tan tersa abans,
s'ha despenjat com les cortines velles.

Mires l'espill amb ulls d'estupidesa,
com qui no sap on du el sinuós viarany
que t'ha menat avui on ara et trobes.

Una veueta al fons del teu jo íntim,
veient l'estat ruïnós de la desferra,
et repeteix com un corcó:
                         quan vas perdre l'orgull?

Joan Gimeno.   Montrodon, 14 de desembre de 2017