divendres, 26 de maig de 2017

...i com serà?






















No puc saber com serà si un dia no em desperto.
Tanta foscor, la immensa solitud dels morts i dels no-vius.
Malgrat haver-lo viscut ja abans de néixer,
aquell no-res absurd, serà només l'eterna
companyona callada i avorrida,   

la creu de la moneda de tot el que he viscut?



Joan Gimeno.   Montrodon, 26 de maig de 2016


Perdent el seny




 







M'he vestit de tu només per no oblidar-te,
per retenir el record d'allò que vam tenir.
M'és ben igual que el món s'escandalitzi
i em diguin els veïns: ja passa el transvestit!

Joan Gimeno.   Montrodon, 26 de maig de 2017

dijous, 25 de maig de 2017

Apamo la nit





 













M'empaiten els malsons
des que tu vas deixar-me.

Cavallers ardits cavalquen
corsers de foc abillats
amb regnes d'or brillant
pels costeruts calls
de llambordes gastades
on llisquen els peus nus
d'aquell que fuig rabent
d'un desastre imminent.
Són els meus malsons
que sovint  em turmenten.

Com temo que s'acosti
aquella hora foscant
on regnen imparables
les meves velles pors.
Te'n vas endur la llum
i em vas deixar a les fosques.
Em vaig quedar amb un cel
del tot orfe d'estrelles
i amb uns camps als meus peus
sense cuques de llum,
ni senyals, ni dreceres.

Ha d'haver-hi un camí, segur,
i el cerco a les palpentes.

Montrodon, 25 de maig de 2017

Com als contes





















Molt abans que mosseguessis la poma emmetzinada,
abans del llarg son i fins i tot abans que el meu petó
et desvetllés de nou al món dels éssers vius
o abans, molt més abans de bosc i cistelleta,
els estels ja sabien el desenllaç dels contes.
Tu podràs ser, si vols, Ventafocs, Blancaneu o Caputxeta,
però tingues-ho clar,
                       el teu Príncep-Llop
                                          només podré ser jo.

Joan Gimeno.   Montrodon, 24 de maig de 2017

dimecres, 24 de maig de 2017

Inútilment


























Però no m'oblidaràs.
Restaré en tu, al fons més fondo
de la teva mirada, al racó
més pregon del teu cor.
I cada gest quotidià que facis
esdevindrà el meu clam,
un tornaveu silent
que esbatana els sentits
les nits que, com avui,
lluites, inútilment, intentant
oblidar-me.



Joan Gimeno.  Montrodon, 14 de maig de 2017