Cadavèric

 

No crec pas que et deixin sortir avui
per trobar-te amb els vius i poder torrar castanyes
o menjar algun panellet d'ametlla o de pinyó.
Ja sé que encara tens les dents
encastades a la descarnada calavera,
però on te'ls ficaràs, els dolços panellets,
que no et caiguin a terra.
Dedins del costellam?

                         Joan Gimeno.   Montrodon, 31 d’octubre de 2016

L’espina

Se'm marfon el record de les teves besades
i el color d'aquells ulls que tant vaig estimar.
Ja no sé ni tan sols quina olor desprenies
ni el tacte d'una pell que suau, m'esborronava.
Fa tant temps que, amb dolor, ja començo a oblidar-te.
 

Només em queda el ròssec d'una espina punyent
que enterrada al meu cor fa més gran la ferida.
M’aterreix la  pregunta:

Quan la pugui arrancar, m'arribarà la mort?

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 d’octubre de 2016

Som pols d'estrelles

 

Cauen les fulles, Adela.
També caurem nosaltres
per ser adob de nova vida
per a altres primaveres.
Com tu i com jo, amiga,
cauran les fulles que nodriran
les noves plantes, i serem,
tots plegats, la pols i la llum,
el procés infinit
de les noves estrelles.

Joan Gimeno.  Montrodon, 28 d’octubre de 2016

Vaig somiar que somiava

 
















Vaig somiar que somiava
que tot aquell que trobava
també era el somni d'algú
que somiant el creava.
Un somni meravellós
que malgrat que fos un somni,
era un somni tan viscut
i on tothom hi era feliç...
que feia mal despertar-ne.

Joan Gimeno.  Montrodon, 29 d'octubre de 2016

Teide

Duc un capell tot blanc farcit de núvols,
i al cor un foc que brollant crea vida
car jo he creat tot el que avui m'envolta.
Creixo insolent sortint del fons del mar
i sóc, qui sap, l'empremta de l'Atlàntida.
El mar m'envolta, gelós del meu poder
i besa, servil, uns peus clavats a les fondàries.

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 d’octubre de 2016

Fuig

Fuig.
Ningú t'ha vist encara
quan jeus entre els meus braços.
Ningú et podrà titllar
d'amiga d'un furtiu,
d'un pobre beneitó
que viu en el seu núvol.
Que estima l'irreal
d’allò que s'imagina,
que estima l’intangible,

el que no es pot comptar.
La gent no t'entendria.

Fuig.
Retorna al món real.
Oblida l'abraçada
del boig somiador
que sols pot oferir-te
l'esclat d'algun poema,
la llum que esquinça un núvol,
la flor que no es marceix,
l'escalf d'una besada,
el que no es pot menjar.

Joan Gimeno.  Montrodon, 27 d’octubre de 2016