Plora

No diguis res. I plora.
Pels reptes no assolits.
Pels amors eterns nonats.
Per les primaveres perdudes,
tantes, que han precedit
aquesta darrera i definitiva tardor
que, inclement, et vincla.

Deixa que la tristor que t'amara
la gola, vessi, fecunda, i es torni vers.
Plora el fracàs i esbandeix
el dolor al safareix sempre ple
de salabror de llàgrimes.

Amb sort, hi haurà qui, potser,
d'aquest darrer neguit, d'aquesta
pobra història, en treurà
un bell exemple enriquidor
del que no s'ha de fer
si el que has volgut és vèncer.

Plora!, com a darrer consol.
Que ja deia la mare 

que plorar, al capdavall 
i si més no, t'eixampla els pulmons.

Joan Gimeno.   Montrodon, 30 d’agost de 2017

Compte amb qui estimes

No podràs arribar mai al fons
de l'insondable menyspreu
d'uns ulls esquerps que t'odien.
Et negaran la pau, i, si tu els deixes,
et robaran tot l'aire que t'alena.
Aprèn a viure sol!

De res serveix el fet de pidolar!
És del tot inútil llaurar uns camps, salats,
on mai no  florirà la flor de la tendresa.

Joan Gimeno.   Montrodon, 29 d’agost de 2017

De l’oblit i d’altres misèries

No quedarà cap record de tu
ni de la teva petja
quan s'aparti l'onada.
Remolins de blanca escuma
s'enduran els contorns
d'aquell teu peu menut
que es va ensorrar a  l'arena.

És efímer el record,
sobretot a la sorra.
Com l'amor, si no es cuida. 
No et vull pas oblidar.
Però és tan etern el temps
i tan immens l'enyor! 

Ningú em podrà culpar
de sucumbir a l'oblit
quan han estat els anys
i les ones d’un mar embravit
qui t'han dut lluny de casa.

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 d’agost de 2017

Efímer amor impossible

Allà, lluny, on planta els seus peus
l'arc de Sant Martí, separats
per una vall immensa, profunda
com la vida, ens esperem impacients
tu i jo, l'un a l'altre, equidistants
de temps i d'esperances vanes.
Ningú ens ajuntarà, com els extrems
de l'arc, car quan algú s'hi acosta
s'aparten, fugissers, miratges efímers.
Qui aconseguirà que ens fonguem en un bes?
Qui ha arribat mai a atrapar els colors
de l'arc de llum i d'aigua?

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 d’agost de 2017

Capitals (pecats)

He pecat.
I molt.
Ho sap, si existeix, Déu.
He menjat en excés.
He begut amb escreix.
He folgat.
M'he irat, intransigent,
creient-me molt millor
que tots els altres homes,
i he envejat  la dona i les riqueses
que atresora el proïsme.

I vaig néixer cansat.

Ho confesso.
I, sent com sóc,
accidiós de mena,
ara paro d'escriure.
Que se'm cansa la mà.

Joan Gimeno.    Montrodon, 28 d’abril de 2017