divendres, 13 de novembre del 2015

L'orgasme total






Amb la barba esclarissada,
blanca i descuidada,
la seva cara,
de galtes generoses i flàccides,
solcades per una munió
de petites benetes roges,
es reflectia al mirall
tornant-li un rostre
que no podia,
de cap manera,
ser el seu.

Aquell fàstic,
aquella desesperació que traspuava,
era el resultat d'una vida grisa.
Les relacions viscudes,
els seus tres matrimonis,
les seves moltes amants
                 i l'experimentació constant
                 de nous gaudis,
l'havien dut, o
potser  perdut,  dins d'un laberint
                 on ja era impossible trobar
                una excitació que fóra decent.
                 Pensa, Jaume, pensa!
                Necessites un orgasme!
               Allò que se'n diu l'ORGASME!
               Amb majúscules.
               Amb totes les lletres majúscules.
               Com... com els d'abans,
               com aquells que ja ni recordes,
               un OR-GAS-ME
               fet d'OR, de GAS i de...
               Pensa, collons! què et queda per provar?
               L'auto ofegament...?
               l'AUTO OFEGAMENT!!

              Va posar la cambra a mitja llum.
               Els llençols de seda. Coixins, molts coixins.
               Estirat damunt del llit,
              xarrupà les darreres gotes d'aquell bourbon tant  car
             que tenia per a les ocasions especials
             i es va passar pel coll el cinturó
             -el nou, el negre, el dels diumenges, l'ocasió s'ho valia-
             i va començar, lent, pausat, cansat
 
             com qui recita Espriu a l'"Inici de càntic en el temple".

             A mesura que augmentava la cadència,
             creixia l'excitació,
            estrenyia el cinturó i mancava l'oxigen...
     el cor s'accelerava.
     Els sentits s'afuaven.
    Tot es feia estranyament intens...
    i tan real, i real, i real... tan real que semblava... irreal.
    Cent-quaranta, cent-seixanta, cent-vuitanta.
    El pols s'enfilava mentre el sexe i les galtes
    passaven del vermell al morat i la suor amarava
    els setinats llençols i el morat s'enfosquia més i més...

   Era tan intens!
   S'estremia! Ho veia!
   El veia, ja venia, arribava, arribava, arribaaaaavaaaaaa!
   Aaaaahhhhhh!

   Una remota artèria, amagada al més íntim indret
   del seu malalt cervell explotava
   al mateix instant que la pròstata,
   arribada al paroxisme,
   realitzava la seva darrera contribució
   al servei
  de la, ja, impossible descendència d'en Jaume.
  Efectivament, va ser un gran orgasme,
  l'ORGASME,
  amb totes les lletres...
  i totes elles... majúscules!
  Llàstima que ell,
 entre convuls i rígid,
 si va arribar a ser-ne conscient,
 no va poder recordar-lo.

                            Joan Gimeno.      Montrodon, 15 de maig de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada