M'hauré enfilat mil cops
a les teulades
del meu poble petit de
somni adolescent.
I hauré vist els gats
buscant parella
les llargues nits
gelades de febrer.
També he llucat algun
veí
quan ebri torna a casa
per fotre llenya a la
pobra muller.
He observat, pacient, la
vella xemeneia,
fumarola de fusta consumida
capaç d'empudegar la
lluna riallera;
i algun llum groguenc
encara encès
a la finestra d'un jove que estudia.
Ara, que gairebé mai no
surto,
m'han dit que els gats
són emigrants als camps
de l'extraradi,
i el vi segueix tenint
fidels addictes;
que el fum de les
calderes no és de llenya
i la llum d'aquell qui
estudia ja no és groga.
Enyoro aquelles nits, no
perquè el fet
d'esdevenir dels temps
les hagi transformades,
el progrés i el temps es
veu que tot ho canvien.
Ho faig pel malastruc
fet de no poder enfilar-me
-les cames ja no em
porten, tant se val-
per passar fred,
xafardejar a les fosques,
deixar volar l'esperit i
escoltar els gats.
Joan Gimeno. Montrodon, 13 de
novembre de 2018
