dimecres, 29 de novembre del 2017

Com dos trens





















Ens hem perdut. Ja ho veus.
Com dos trens. Ens vam creuar,
de  nit, frisosos per poder
arribar a temps a l'empara
de l'acollidora andana
que ens havien promès.

Perdent-nos a la fosca,
seguint els freds raïls
d'una vida guiada, ens vam
anar allunyant en dues direccions
totalment oposades.

Quin greu! Les vides paral·leles,
com les vies del tren, es creuen,
diuen, a l'infinit. Però no t'ho creguis pas.
Com pots veure, és mentida.

Joan Gimeno.   Montrodon, 29 de novembre de 2017

Com un moble vell
































Si deia Martí i Pol que a poc a poc
esdevindrem tan de tots que no caldrà
que ningú en parli, per recordar-nos,
i que a poc a poc serem un gest, un mot,

un gust i una mirada que flueix
arreu i sense que ni ens pensin,
em sentiré joiós si mai això esdevé
amb la meva petita, humil, persona.

Em temo, però, que a més a més
de tot el que ell ha dit, seré també
un camp d'arrugues tremoloses  i un pansit
malson  pels que hauran de cuidar-me.

Demano a Déu, la joia de partir
abans d’arribar a ser un inútil destorb.
El moble vell que no s'adiu amb res
                                                 i que fa nosa!


  Joan Gimeno.  Montrodon, 27 de novembre de 2017 

dimarts, 28 de novembre del 2017

Mars de desig





















No són tan diferents l'aigua de mar
i la suor dels homes. Aigües, només.
La sal és la mateixa.

Fa temps que vam suar mars de desig
amb onades d'orgasmes.
Batia el meu sexe-onada
a la teva platja-sexe, quan
escumes blanques, barrejades,
donaven sentit a aquelles llargues tardes,
tantes, que vam passar, humits
i assedegats de pler, damunt d'un vell llençol
a l'ombrívola cambra.

Se'ns ha eixugat la sal, ara.
I s'ha evaporat l'aigua.
El nostre mar, calmat avui,
ha esdevingut Mar Mort.
Pels anys, potser.
Potser és que s'ha esgotat
-com era d'esperar-
aquella greu febrada.

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 de novembre de 2017

La por, altra vegada




















Carregaré un farcell damunt l'esquena,
a vessar de somnis i il·lusions,
malaguanyades llavors que no floreixen
mancades de l'escalf vivificant d'un sol d'amor.
I marxaré ben lluny d'aquestes terres
que em pertanyen pel dret dels meus ancestres
tot deixant els emboirats paratges, orfes
de la gent que els hauria d'habitar.

Serà l'oblit, potser? La desmemòria
d'aquells que no els hem sabut servar?
Segur que no és això, companys.
És només la por, altra vegada.
És... Només la por! Que torna.

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 de novembre de 2017