dilluns, 30 d’abril del 2018

Massa tard


















S'aturà. Saturada d'aquell amor tòxic
que li brindava el possessiu company.
S'adonà que estimar no és posseir.
Que no és l'etern controlar,
l'absorbent vigilar cada mot,
cada gest, cada roba que portes.

Va comprendre, molt tard,
que no era aquell 'amor' el que ella volia.
S'aturà, incapaç de prosseguir el camí
al costat de l'etern carceller que en nom
d'un amor malentès saturava els moments,
tots, amb la seva presència cruel i inquisidora.

S'aturà, quan va adonar-se, massa tard,
qui era el seu botxí. El possessiu amant
que li deia fluixet i amb ulls esbatanats:
et mato perquè ets meva!

Joan Gimeno.   Montrodon, 30 d’abril de 2018

dijous, 19 d’abril del 2018

Faré dissabte


Imagen relacionada                          
































Em fregaré. Fins a fer-me sang.

Fins a esborrar tots els rastres de tu.

La teva olor i els esgrafiats

que em vas deixar a l'esquena

amb uns unglots de dona presumida

també es van esborrant, a poc a poc.

Que el temps ho cura tot

-o així hi ha qui ho jura-.



Pobres senyals, són, que parlen d'un amor

i de nits desfermades sota els estels lluents.

Un cop perdudes, em quedarà només

un trist record, tot just  per confegir

el groc retrat, ratat pel temps,

d'aquella teva imatge.



Joan Gimeno.   Montrodon, 19 d’abril de 2018

dimecres, 18 d’abril del 2018

Verd esperança





 Esquema de l'infern.
Sandro Botticelli (1490)
















Jo, que havia viscut esperançat,

percaçant uns ulls que enamoressin,

perdí de cop tota esperança.

M'abandonà, furtiva, com si entrés

a aquell infern del Dant , al just moment

de descobrir els bells ulls d'ella, on anaven

a parar tots els verds robats al món

i que feien sucumbir qualque esperança.



Joan Gimeno.   Montrodon, 17 d’Abril de 2018