dilluns, 30 de novembre de 2015

Avui






Queden lluny aquells records...
però sempre, els mateixos dubtes.











Què haig de fer.
Ha arribat el moment
de les grans decisions.

Ja no n'hi ha prou
d'inquirir pel plaer
d'inquirir.
S'ha quedat petit el vestit
dels diumenges
de color de dinar familiar
i olor...
- olor de què?, de podrit?
potser sí, o millor -
olor de festa privada
d'adolescents progressistes
i pragmàtics.

Realment m'agrada
l'aburgesament tranquil
que amara la meva existència?
T'estimo prou?
O bé és que sóc més covard
del que em penso
i tinc por
de deixar la seguretat
de la llar ancestral?

Un, dos, tres
petit anglès!
Tió, tió, caga torró!
Jo sóc petitet
de versos no en sé!
França capital París!
Vuit per vuit, seixanta-quatre!
T'estimo, t'he estimat sempre!!

Perdona'm estimada.
Perdoneu-me pares, amics,
perdoneu-me!
I tu, Joan, que llegeixes el que escrius
i t'estranyes del valor que tens
de pensar així,
perdona'm també!
perdona'm, sí,
però no t'espantis.

Això és avui, que estàs sol
i lluny
i trist
i cansat
i fart de tot.
Demà, et tornaràs a dir
que és el millor
allò que fas.
Que estimes a qui dius i has d'estimar.
I, potser sí que t'ho creuràs
i que tindràs raó.

Però jo, el d'avui,
contestatari i insolent,
vull cridar
avui,
per a la gent que
avui
m'escolti, que
avui, sols
avui,
avui
sóc lliure!

Joan Gimeno.     Barcelona 1972,  a la Cia. de Màquines del Regiment d'Enginyers nº 4


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada