Tenia als ulls, pintat,
tot el misteri,
l'instint
selvàtic, el desert, la sabana.
A la cara, el
gest salvatge
d'aquell que sap com costa viure.
El cos fibrat i
aquella pell colrada
pels vents eixuts i els sols de cada dia.
Em va mirar i se'm va fondre l'ànima.
Des del meu món vaig mirar, mig incrèdul,
un fruit de l'altre, d'un món que desconec.
La humanitat pintada en blanc i negre!
El meu món, blanc.
Mirant el seu... sempre tan negre!
Joan Gimeno. Montrodon, 28 d’agost de 2019
