No et despullis

Em sedueix el teu vestit de nit,
el collaret de perles i les mitges de seda,
els braços llargs i les ungles morades.

Els ulls pintats amb les llargues pestanyes
em tempten insinuant-me mil humides històries,
aquella flor vermella que t'habita la boca
m'eriça la pell quan em frega l'orella
i pateixo calfreds quan t'endevino les sines,
arrogant repte a les lleis gravitatòries
jugant com dos infants cada cop que et bellugues.

Minúscules sabates encabeixen dos fruits menuts,
marfil extraordinari, dos deliciosos peus que són solera
de les dues columnes que creixen tornejades
i pugen fins al lloc que guardes encabit entre les cuixes,
Olimp o cel on rau el meu anhel.

Crec que ni Déu no sap com et desitjo
si et penso nua patint el meu desfici.

Però no vull que et despullis, no et treguis pas la roba.
No, no vull que et despullis...
                                           ... s'esvairia la màgia!

Joan Gimeno.       Montrodon, 6 de novembre de 2015