Van arrelar
com un arbre, les ales.
Va germinar
la llavor que portaves
De feia temps
amagada a la pell.
I ara, amor,
quan etèria t’envoles,
Aclaparat,
contemplo com te’n vas
I em deixes
sol, mirant com aleteges.
Ícar modern,
també em faré unes ales
Per arribar
allà on ets, sol meu.
Espero haver
enganxat prou bé les plomes.
Així i tot,
malgrat que no fongui la cera
el teu fulgor
m’acabarà cremant -ja estava escrit-,
vell papalló
com soc, captiu dels teus capricis.
Joan Gimeno. Montrodon, 2 de
desembre de 2019
