Màrfega

 

Conservo un matalàs amb taques de suor
i d'altres excrecions; el testimoni mut
d'allò que va passar i que serva el record
d'uns cossos enfebrats, turgents
i assedegats de noves experiències.
Jau, ara arraconat, dolgut i ple de pols
al fons humit i fosc d'un sòrdid guardamobles.

Avui, tu i jo, dormim en llits
molt més lluïts i en cambres més luxoses.
No em pots negar, però,
que allò que vam sentir
damunt d'aquella màrfega,
ha esdevingut, per sempre, irrepetible.
 

Res no es pot comparar
a aquell esclat de vida
farcida de mancances
i rica en il·lusions.
Com tota incipient vida.

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 d’abril de 2017

Cavall vell

Se'm fa estranya aquesta laxitud.
Aquest pensar que res ja no va amb mi.
Aquest passar de tot, i no pensar en l'amor
carnal, només. En l'altre sí que hi crec.

Mirar amb els ulls cansats les dones
quan a dones, i no sentir el desig encès
i desfermat que abans em produïen.

Saber que no tinc temps
per començar de nou
i amb prou feines podré
enllestir el que estic fent.

Sóc com aquell cavall vell
que no trota content
ni quan torna a la quadra.

Joan Gimeno.   Montrodon, 26 d’abril de 2017

Foren bones

Foren bones
aquelles nits d’hivern i d'infantesa,
de fred intens i estufa de clofolles,
d'olor de fum, de sutja i glaç als vidres.

Jo dormia amb un gat, en 'Mèu',
el meu, entaforat als peus del llit,
dintre els llençols, sota el gruix de tres mantes.
Mai vaig saber ben bé com carall respirava.

Foren bones. 

I ho van ser malgrat
el fred, el fum, la pols, el gat,

i aquell temps de postguerra.

Almenys és així com sempre les recordo...
Coses del temps, deu ser.

                                 Prou bones!

Joan Gimeno.   Montrodon, 25 d’abril de 2017

Grisejo

És en els dies com avui
en els que mimetitzo
tots els meus afanys
d'home gris.

Són aquells dies
on puc amagar enmig
d'unes gotes de pluja
que es deixen caure,
suaument i lentes,
les llàgrimes que vesso
pels temps passats,
pels amors perduts
i, per què no, pel que vaig
voler ser i no vaig assolir.

Gris, com els núvols
d'una primavera
amb vesta de tardor.
Com els carrers mullats
per una pluja fina.
Gris, com jo sol.
I com, al capdavall és,
tota una humanitat
que més aviat,
i sense adonar-se'n,
normalment griseja.

Joan Gimeno.   Montrodon, 26 d’abril de 2017

Et recordo, Elisa

 

Vaig voler ser ella...
tant...! Tot perdent-me
pels seus racons més íntims,
percudint els topalls del seu sexe
vaig jugar a estimar-la
com només estima qui encara
no coneix l'amor.

Fa tant temps...

tant...! Ella em rebia, amatent,
i em permetia tot allò, tan comú
per a ella i tan excitant i novador per a mi.
Em sentia com un pintor bohemi
pintant amb un pinzell escàs i nou
un llenç ja feia temps acolorit  per altres.

Però m'era igual.
I és que jo l'estimava,
perdut al laberint
d'uns inexperts quinze anys.

Joan Gimeno.   Montrodon, 25 d’abril de 2017