Quercus Ílex

Alçaràs els braços, cavaller forçut,
abraçant un cel que no ha estat mai teu.
Arrelat al sòl, vius del sòl i el sol,
de l'aigua dels peus i el sol a les fulles.
 

Reposa tranquil, vell guerrer, que l'hivern és llarg.
No importa la neu, ni aquest vent glaçat.
Ja vindrà el bon temps. Sentiràs de nou
el crit juganer, un piular graciós,
de l'ocell novell que nia a les branques.

Quan caiguis, molt vell, encara ens faràs
un darrer servei. Quan cremis, submís,
enrogit de fúria, donaràs caliu, un vespre d'hivern 

que com el d'avui caigui neu a fora.

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 de febrer de 2018

Gelat

 

























Una bombolla de sabó, tan poca cosa!
Un univers tancat dedins l'embolcall
d'un invisible mur, tan transparent
que sembla del tot inexistent.
 
Malgrat això, segueix regint
al seu interior l'eterna llei
que regeix l'univers.
 
On àtoms d'aigua es poden
ben glaçar, si fa prou fred.
 
Com el que fa al meu cor.

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 de febrer de 2018

Corona d’espines

Puc escriure Llibertat!,
amb puntura a les parets.

Puc cridar: Botxins!,
tan fort com pugui o desitgi.

Puc picar els atuells
fins a omplir-los de bonys
quan m'imposen corones.

Puc omplir els carrers
i lluir llaços grocs
o signar manifestos.

...I no serveix de res!

Però digueu-me, què en faig
d'aquest meu sentiment
de ràbia i d'impotència?

És tan greu voler-se alliberar
quan s'ha ben demostrat
que la corona és, per a nosaltres,
                                    d'espines?

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 de febrer de 2017

Tinc un cor de guitarra

De tant tensar emocions, cada corda del cor
ha arribat a aquell punt de ja no poder més.
Com cordes de guitarra que s'han dut a l'extrem
de tensió  per donar el so més nítid                                          
i sentir-se de lluny, les meves emocions
han portat el meu cor, exhaust i desbocat,
a desafinar del tot cada cop que batega.

Joan Gimeno.   Monttrodon, 27 de febrer de 2018

Desplego el velam

Desplego el velam per darrera vegada.
Trinquet i major a tot vent, i reso
als déus per poder arribar, sa i estalvi, 

al port que, sé, m'espera.
Lluito, visc, i quan mori deixaré un cos
solcat d'esgarrinxades i de ferides velles,
curades o no, que mostraran
inequívocament el tarannà tossut
i esquerp d'aquell que escriu per fer-ho
i que no espera res de ningú, quan cada matí, 

batent-se  contra el temps, es lleva.

Que la mort em trobi treballant, 

recollint  o desplegant les veles. 

O fent allò que, poc o molt, sé fer.

Joan Gimeno.   Montrodon, 25 de febre de 2018