Pau eterna

Penso massa sovint

en com serà no-ser.

L'eterna pau i la foscor absoluta.

Em manca fe per creure

en un demà, feliç al cel

o cremant a l'infern.

Ja els he viscut tots dos,

el cel del goig,

l'infern del desengany,

aquí, mentre vivia,

i us puc ben dir que perllongar

voldria, encara, aquesta vida

igual com la visc ara 

amb el cels, certs,

i també els seus inferns.

Però tinc molts dubtes

d'aquella, l’altra vida.   L’eterna.

Tanquem els ulls i... adéu.

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 de setembre de 2018

Presoner del temps i dels teus ulls

 



















A contrallum, sempre, amb els ulls
mig clucs per no enlluernar-me
he contemplat des del meu captiveri
la llum encegadora que s'escapa
d'aquell claustre enreixat dels teus,
que són com mars immensos i serens.

L'absolut del silenci guanya l'espai
si no ets tu qui desclou els rojos llavis
per qüestionar el fet que algú idolatri
l'atzar meravellós de què existeixis.
S'escola el temps dins les parets de vidre
del rellotge de sorra, aquest, que m'empresona.

Finíssims grans daurats, bellugadissa arena,
colguen constants i sense mostrar pressa 
el meu desig de foll que pena engabiat dedins 
l'hermètic recipient amb forma de guitarra.

Joan Gimeno.  Montrodon, 28 de setembre de 2018

Compteu amb mi

 

Em va dir: No comptis més amb mi.

I m'ho va dir a mi, que soc de lletres.

Potser si m'hagués dit que no volia sortir

de cap manera al conte, li hauria fet més cas.

Però, de comptar, del que se'n diu comptar...

jo, me'n surto poquet.

M'ho diu el meu banquer,

                                       que ja ni em fia.

Joan Gimeno.   Montrodon, 26 de setembre de 2018

Cavaller argentat que lluita encara

I malgrat tot, aquí us espero encara.

Seguiu-me si voleu!

Dempeus, contemplant les runes del que era.

Nu i plorós, vençut en mil batalles,

cosit de cicatrius i defallences,

aixeco, com inútils estendards

aquests meus dos ulls que sense creure

veuen, tanta pena.

I és en nits com la d'avui,

quan em sento observat per la gran lluna

que s'entesta cada mes a visitar-me

i m'acosta els oceans i em banya en plata,

que cavaller argentat, m'aixeco i goso

carregar-me els planys i els segles a l'espatlla

i encuriosit, esperançat i poble,

reprenc decidit, la dura marxa.

Joan Gimeno.   Montrodon, 26 de setembre de 2018