Poeta

A contrallum del vers, estimo les paraules.

Les agafo curosament i petonejant-les, cerco

per a elles la trona escaient. Les encimbello

i deixo que caiguin com pluja de capvespre,

aiguabarreig de sons i de metàfores

per fer-se mestresses de l'incipient poema.

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 de març de 2020

Us ho diré més blanament: Follaven!

 

                            Demanaven vint-i-vuit versos, però, 
  versificador precoç com soc, no vaig poder arribar-hi.                    

Es miraven els ulls i s'estremien.

Percaçaven carícies i bressades.

El respir entretallat els amarava

de suor, de saliva i fluids varis.

Defallien embogits, perdent

de cop el seny i la vergonya.

S'exploraven les ignotes fondàries

adaptant un bell cos al cos de l'altre.

I quan els membres turgents,

roents d'escalf, perdien

el poder de controlar-se

i aquell esclat sobtat

per tot arreu vessava,

es deien dolçament

a cau d'orella...

"Et prometo, amor meu,

que per sempre més he d'estimar-te"

Podria prosseguir dos versos més,

si així ho voleu,

i escriure dolços mots apegalosos

fins a omplir aquells vint-i-vuit

que em demaneu.

Però ja n'hi ha prou!

Prou eufemismes en ple  segle vint-i-u!

Us ho diré més blanament...

                                          Follaven!

Joan Gimeno.   Montrodon, 4 de novembre de 2019

Atzucac

I aquesta tristesa, d'on és que ens ve?

El temps s'escola, mandrós

i alenteix el seu ritme..., i el nostre.

Bufen vents de malura i les flors

es marceixen i desfullen

sense ningú que les flairi.

I malgrat tot, tenim sort d'aquesta

Tristesa car només ella ens visita.

Delicada i coqueta conviu amb nosaltres.

Sento avui, dins meu, un regust d'aram vell,

de filferro rovellat, de cleda,

de cretona empolsinada.

Quan gosem obrir portes i finestres

i sortir al carrer, i cridar, i córrer...,

desfarem  l'atzucac que ens té

confinats als racons i ja fa massa temps

que ens roba la vida.

Joan Gimeno.  Montrodon, 29 de març de 2020