Sí, si...

Si penso en el teu si,
les teves reials sines
-vulgarment dit pitrera-,
no em puc escapolir
de l'animal desig,
sí, sí... de fer-te meva.
Si no fos el teu si,
i el teu culet rodó
i aquell petit indret
que, sí, guardes severa,
i els teus ulls juganers,
la boca petonera...
series un desig
de més bon contenir
fins que, sí, fossis meva.

Joan Gimeno.    Montrodon, 29 d’abril de 2016

Lluna plena

 


















Veig, com sempre, la lluna que s'enfila
més amunt dels pins, més lluny
del territori, pedregós i sec, que habiten
els meus  eterns conflictes.

M'han dit que els darrers estudis certifiquen
que marxes, que ens deixes. Que avui,
com deia la vella medalla de l'amor,
ets més lluny que ahir però menys que demà.

Espera'm. No em deixis encara.
Pren l'ofrena que et faig d'aquest meu
ancestral dolor que sempre arrossego,
pelegrí insomne, les nits de lluna plena.

Joan Gimeno.   Montrodon, 29 d'abril de 2016

Aprenent de tot

Aprenent de tot, sóc encara
el llaurador tossut que sembra paraules
als solcs no traçats damunt d'un paper.
Sóc, qui fa  néixer somnis de la tinta estèril,         
anhels que germinen d'un grapat de mots.

Joan Gimeno.    Montrodon, 27 d’abril de 2016

Si vis pacem...

 Escrit a Can Ninetes / Girona

Per  la trobada 'Guerra i Pau'

Fins i tot en Pau oblida
que cap moment de la vida
ha d'exigir una agressió.
La pau, Pau, no és mai completa
quan es guanya amb violència,
ja que el vençut violentat
et respondrà amb vehemència
emprant recursos violents
que la pau, Pau, no demana.
La pau, Pau, que avui gaudeixes,
quan és fruit de mil conteses
i de tanta sang vessada,
no és cap pauta que procuri
collita de pau serena.
Si duus tants morts a l'esquena,
de quina pau, Pau, fas ofrena?
Més diàleg i menys guerres
i gaudiràs a balquena
una pau, Pau, sense guerra.
Si ni les guerres d'abans
ni les futures conteses
ens han de dur mai la pau,
per què, Pau, fem tantes guerres?
Fem l'amor, Pau. No ens preparem
per a  guerres que vindran,
que si preparem les guerres
fins i tot en temps de pau,
les guerres, Pau, moltes guerres,
t’arrabassaran la pau.

Joan Gimeno.     Girona, 19 de maig de 2016

Deixalla

 
















Renego de tu, polsós mirall, que em tornes
pregon la meva imatge revellida.
Desesperat i ple de ràbia folla
t'he malmenat en fer-te mil bocins.
Tot és en va. Segueixes humiliant-me
i em mostres mil facetes del jo que no vull ser.

Agafo la baleja i els recullo per mor
de no haver de veure més aquesta faç inútil, de derrota.
Però és llavors quan m'adono, tot sorprès,
que llençant aquells mil jo només confirmo
amb un simple gest el que, com tu, seré.
Deixalla ardida i revoltada que  venja la impotència en un mirall.

Petites engrunes venjatives.
Deixalla en minúscules porcions.

Joan Gimeno.      Montrodon, 21 d'abril de 2016

Fidel

Mira la gent que corre atrafegada,
la vida i la sang jove que malda per reeixir.
Els seus ulls ensorrats contemplen instantànies
en blancs  groguencs, i negres vinguts sèpies,
d'aquells moments viscuts per aquell altre ell.
Amb les mans tremoloses les guarda, ara, amb cura,
en capses revellides, pensant amb melangia 
si les veurà demà.

On queda aquell esperit, indòmit, de revolta,
que va acabar amb Batista aquell cinquanta-nou?

Respira i consumeix el poc alè que troba.
I mira, vell i incrèdul, com, defora la finestra
i malgrat ell, la vida  continua.

Joan Gimeno.     Montrodon, 20 d’Abril de 2016

Elisa P.

    Avui, que llegeixo al diari la notícia d'una dona, traumatitzada per haver estat usada sexualment per un veí a la tendra edat de quinze anys, penso en tu Elisa i en la sort que vaig tenir d'haver-te conegut.
    Elisa P., trenta-cinc anys aleshores. Gallega de carns dures i unes infinites ganes d'ensenyar a qui no sap. Elisa P., aquella que els dijous a la tarda, el dia que lliuraven les 'internes' de les cases bé de la Bonanova, tenia la gentilesa d'esmerçar-se a ensenyar-me aquelles coses que jo, amb quinze anys i alumne d'un col·legi de capellans, sols podia imaginar les nits solitàries de somnis humits.
    Recordo el meu deler per 'pillar' les classes de la tarda i marxar en aquell tren de vagons de fusta cap a la meva anhelada cita a la Plaça Lesseps de Barcelona. Que lluny quedaven aleshores els meus quinze anys i la Ciutat dels Sants.
    No podré oblidar, per molt que visqui, ni les nostres trobades a l'habitació d'aquella 'casa de cites' de l'Avenida del Hospital Militar, ni les teves sines poderoses, ni el teu sexe, amagat dins la boscúria impenetrable d'aquell manyoc irreductible de pèls rossos. Ni aquella olor de bugada fresca, de lleixiu imprès a les teves mans de tant rentar roba.
    Si allò fos avui, segurament tu estaries a la presó i jo a les mans d'un psicòleg.
    Sortosament eren altres temps, que enyoro. Contràriament a tota aquesta gent, que trenta o quaranta anys després es confessen traumatitzats per allò que va succeir, jo, et recordo amb una tendresa no exempta de reconeixement pels serveis prestats.
    La teva delicadesa, la teva paciència davant la meva, per altre cantó, lògica inexperiència i les teves recomanacions de tranquil·litat, de pausa, de no voler acabar abans de començar, seran coses que sempre t'agrairé. I segur que també ho faran  totes les parelles que he tingut durant aquests darrers cinquanta anys i amb les que he pogut gaudir d'un sexe ple i desinhibit que s'hagueren perdut sense aquell teu mestratge, savi i desinteressat, exercit sobre aquell pilot de fang informe, de quinze anys i verge.
Vaig tenir sort, jo. Tu no abusaves de mi. Tu em preparaves per a la vida. Allà on siguis ara, gràcies Elisa.

Joan Gimeno.      Montrodon, 14 d'abril de 2016

Somnis humits

Li va dir, riu!
Endebades.
Ell va seguir fluint
amb aquells ulls seus,
líquids, de mirada freda.
Li va repetir, riu!, una i mil
vegades.
En va.
Prosseguí el seu camí
lliscant silent. Un murmuri
gairebé imperceptible
l'acompanyava.
Mentrestant, s'esmunyia
damunt del seu llit de pedra polida.
El va cridar: Riu!
I el riu no en va fer cas.
No tenia temps per esclafir a riure.
Va seguir, impertorbable,
el seu camí traçat
envers un oceà
que amatent l'esperava.

Joan Gimeno.   Montrodon, 10 d'abril de 2016