A cops de...

 

















A cops de cap
ens quedarem a Espanya,
a cops de cap,
igual que ho fan els braus.
A cops de cap
com qui, submís, s'acota.
A cops de cap...
...o era  a cops de CUP?


Joan Gimeno.  Montrodon, 30 de novembre de 2015

D’amors i tatuatges

Amors eterns,
com tatuatges a la pell?
Un cor sagnant,
dos noms i una promesa?

Res és etern.
Tampoc els tatuatges.
Quan l'amor mor,
un altre de més fosc
cobreix la vella empremta.

 
M'han dit que els nostres noms
han sucumbit
al llord gruix d'altres tintes.

On rau aquell amor
que etern em vas jurar?
L'ha sepultat el bes, més brut,
d'uns llavis molt més joves?

Joan Gimeno.   Montrodon, 30 de novembre de 2015

Oblit impossible

Oblidaré, si cal, el teu somriure franc,
la teva olor, la veu amb què em parlaves,
la suavitat dels plecs secrets d'aquella tendra pell.

No pensaré mai més, si vols, en totes les vetllades
farcides de suors i batecs desfermats,
i no recordaré la presó constrenyent
del bonic cadenat d'aquelles dues cames.

Sempre duré, però, malgrat el temps que passa
la certitud total d'haver-te idolatrat sense fre ni fronteres.
I és que quan es tracta d'amor, l'oblit és impossible.

Joan Gimeno.    Montrodon, 27 de novembre de 2015

Oblit impossible

Oblidaré, si cal, el teu somriure franc,
la teva olor, la veu amb què em parlaves,
la suavitat dels plecs secrets d'aquella tendra pell.

No pensaré mai més, si vols, en totes les vetllades
farcides de suors i batecs desfermats,
i no recordaré la presó constrenyent
del bonic cadenat d'aquelles dues cames.

Sempre duré, però, malgrat el temps que passa
la certitud total d'haver-te idolatrat sense fre ni fronteres.
I és que quan es tracta d'amor, l'oblit és impossible.

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 de novembre de 2015

Paraula

Cansada de fer jocs inútilment
cercant un mot exacte i escaient
per afegir al poema una altra baula,
vas demanar-me de sobte, a cremadent:
Podrà morir, un dia, la paraula?
No tinguis cap temor.
Malgrat que el món es quedés sord
restaria sempre aquell valor
resplendent i aclaridor
de la paraula.

Joan Gimeno.    Monrodon, 26 de novembre de 2015

Avui

Queden lluny aquells records...

però sempre, els mateixos dubtes.

Què haig de fer.
Ha arribat el moment
de les grans decisions.

Ja no n'hi ha prou
d'inquirir pel plaer
d'inquirir.
S'ha quedat petit el vestit
dels diumenges
de color de dinar familiar
i olor...
- olor de què?, de podrit?
potser sí, o millor -
olor de festa privada
d'adolescents progressistes
i pragmàtics.

Realment m'agrada
l'aburgesament tranquil

que amara la meva existència?
T'estimo prou?
O bé és que sóc més covard
del que em penso
i tinc por
de deixar la seguretat
de la llar ancestral?

Un, dos, tres
petit anglès!
Tió, tió, caga torró!
Jo sóc petitet
de versos no en sé!
França capital París!
Vuit per vuit, seixanta-quatre!
T'estimo, t'he estimat sempre!!

Perdona'm estimada.
Perdoneu-me pares, amics,
perdoneu-me!
I tu, Joan, que llegeixes el que escrius

i t'estranyes del valor que tens
de pensar així,
perdona'm també!
perdona'm, sí,
però no t'espantis.

Això és avui, que estàs sol
i lluny
i trist
i cansat
i fart de tot.
Demà, et tornaràs a dir
que és el millor
allò que fas.
Que estimes a qui dius i has d'estimar.
I, potser sí que t'ho creuràs
i que tindràs raó.

Però jo, el d'avui,
contestatari i insolent,
vull cridar
avui,
per a la gent que
avui
m'escolti, que
avui, sols
avui,
avui
sóc lliure!

Joan Gimeno.     Barcelona 1972,  a la Cia. de Màquines del Regiment d'Enginyers nº 4