Moriré, ben segur,
de mort incerta,
no sé quan, ni com,
ni la contrada.
Defalliré, cansat
de tant no viure,
marcit el front, perduda la mirada.
Amb ulls de vidre
miraré les tenebres
i amb mans resseques
apamaré, a les palpentes,
cossos ossuts
i boques sense llavis.
Sempre duré, però,
per molt que s'eternitzi
l'eternitat eterna
que ens malvenen,
de mort incerta,
no sé quan, ni com,
ni la contrada.
Defalliré, cansat
de tant no viure,
marcit el front, perduda la mirada.
Amb ulls de vidre
miraré les tenebres
i amb mans resseques
apamaré, a les palpentes,
cossos ossuts
i boques sense llavis.
Sempre duré, però,
per molt que s'eternitzi
l'eternitat eterna
que ens malvenen,
la teva olor,
la veu quan em parlaves,
la seda d'una pell
i una mirada,
que vaig gaudir
- un altre més-
i que vaig perdre
-com tants t'han perdut-
de matinada.
la veu quan em parlaves,
la seda d'una pell
i una mirada,
que vaig gaudir
- un altre més-
i que vaig perdre
-com tants t'han perdut-
de matinada.
Joan Gimeno. Villarramiel ( Palència) al carrer Aurélio Mozo, 27 de gener de 1988
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada