No parlis del fum

No parlis del fum fins que el foc sigui encès.
Ni cantis mai victòria fins que foragitis,
del tot, l'invasor que t'ocupa la casa.
La llibertat, que es conquereix lluitant,
no és llibertat pel sol fet d'assolir una victòria.
Serà quan els hàgim escombrat i fet fora,
del tot, serà aquell dia, sí, serà aleshores.
Quan les ordes foranes sols siguin record,
assolida per fi la victòria final,
serem per sempre lliures.

Joan Gimeno.   Montrodon, 25 de febrer de 2016

Si te’ls creus, no et queixis

No et creguis mai del tot els versos del poeta.
Mentider compulsiu, inventa constantment
idíl·liques passions o paisatges de somni,
heroiques vocacions o amors inconfessables.
Vol deixar, enderiat, un món que no li agrada
forjant-ne mil de nous que l'omplen de delits.

Serà, per no morir de son o avorriment,
el príncep que cavalca un briós corser blanc                                       

o aquell expert amant que t'arrossegarà,                                                                                     veloç i agosarat, al paradís perdut
que sempre has somiat que rau entre les cames.
El subtil confident que entén les teves cuites,
el ser especial que rimant et menteix...

Dedins la seva ment, el món esdevé fàcil
i amb res et pot bastir l'entorn que has somiat.
Abans d'obrir-li el cor procura assegurar-te
fins on és tot real i allò que és cartró pedra.

Ells viuen somiant.
No et queixis, són poetes.

Joan Gimeno.   Montrodon, 19 de febrer de 2016

Aquells cinc minuts darrers

        

         






 

No existeix cap dolor, ni un desconsol més fort
que el de la certitud d'un fet inevitable.
Quan veus que encara és viu, però saps
de ben segur que tot allò s'acaba.

Quan li mires els ulls i li dius: tot va bé,
tranquil, no passa res...
tot estant convençut que ell ho sap
i no pots enganyar-lo.

Quan tot s'hagi acabat no tindràs més consol
que plorar molt i fort per ofegar el neguit
del buit que t'ha deixat, que no omplirà ningú
encara que el temps passi.

Les llàgrimes, amb sal, tancaran les ferides.
Les velles cicatrius hi restaran, però,
per recordar el perquè d'aquell antic dolor
de tot el que vas perdre.

Joan Gimeno.     Montrodon, 18 de febrer de 2016

Guerrer

Ja sé perquè no goses ni mirar-me.
Podria veure el fons del teu cor,
mirant-te els ulls. No et servirà de res
que neguis, folla, el sentiment
que amara i neguiteja el teu més íntim ser.
El que has sentit per mi, perviu encara
i no serveix que diguis no, quan vols dir sí.
Podràs com va fer Pere, negar-me tres vegades,
abaixar el cap i dir-me no et conec.
Però aquell intens amor, esponerós batega,
fins i tot ara que l'has colgat de fang
i entossudit s'entesta a no ofegar-se.
I és que ha sigut, de sempre, molt guerrer.

Joan Gimeno.     Montrodon, 16 de febrer de 2016

S’apleguen als rentants

M'agrada veure, a la vora d'un riu
de paper blanc, aquelles bugaderes
que estenen al sol, molles,
regalimant encara llàgrimes de sal
i esbandides a cop de picador
totes les seves frustracions,
els seus amors nonats i els seus anhels.

Estimo, intensament,
tota aquesta rara gent
que comparteixen amb mi,
i a ple sol, la seva íntima vida.
M'ho expliquen sense embuts,
es deixen dessagnar tot fent bugada.

Són dones i són homes com tu i jo.
Són els  poetes!

Joan Gimeno.      Montrodon, 15 de febrer de 2016