Havia
oblidat, ja fa molt temps,
la sensació de veure el món
amb uns ulls nets, quan tot és nou
i tot ens pot sorprendre.
Avui, veient aquell infant i la seva rialla,
he recordat, per un moment,
que jo també els tenia aquells ulls nous
i un món per estrenar.
Que els he perdut, ja ho sé,
però el record d'aquella joia
que ens esbatana els ulls
fins a quasi fer-nos mal,
la sensació de veure el món
amb uns ulls nets, quan tot és nou
i tot ens pot sorprendre.
Avui, veient aquell infant i la seva rialla,
he recordat, per un moment,
que jo també els tenia aquells ulls nous
i un món per estrenar.
Que els he perdut, ja ho sé,
però el record d'aquella joia
que ens esbatana els ulls
fins a quasi fer-nos mal,
la
del primer joguet, la primera sortida
amb
"els hermanos" per anar a veure el mar,
la
bici de tres rodes , aquells pantalons llargs,
les sabates de xarol i la primera corbata...
El petó fugisser, la primera arrambada
passant pel carrer Estret un dia de mercat,
l'estranya sensació del llindar prohibit...
Avui res és pecat, potser matar, i encara.
Quan tot ho tens permès, quan ja tot s'ha fet norma,
on queda aquell instant i el poder de sorprendre'ns?
les sabates de xarol i la primera corbata...
El petó fugisser, la primera arrambada
passant pel carrer Estret un dia de mercat,
l'estranya sensació del llindar prohibit...
Avui res és pecat, potser matar, i encara.
Quan tot ho tens permès, quan ja tot s'ha fet norma,
on queda aquell instant i el poder de sorprendre'ns?
Molt abans de saber vam ser sers que sentíem,
ara que no sentim, de què ens serveix saber?
Joan Gimeno. Motrodon, 13 d'abril de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada