Entre el desengany i el vi

Entre el desengany i el vi.
    Maleïda música! Ja feia temps que l'anestèsia dels anys, i qui sap si del vi, m'havia fet oblidar aquella vella sensació de desemparament, de solitud mal acceptada que queda quan, sol, t'adones que no tens família, ni amics, ni amors i com diuen en castellà "ni perrito que te ladre".

    Aquest matí a la ràdio, posaven un tango. L'acompanyament d'un bandoneó embolcallava la veu trencada d'en Gardel. Jo, que sempre he estat de llàgrima fàcil, he deixat lliscar galta avall una llagrimeta furtiva, gairebé reconfortant, com qui és burxa amb un escuradents aquell queixal corcat. Fins aquí, podia suportar-se.
     El que no té nom és que des d'aleshores, aquella música, i el que és pitjor, aquella lletra, m'acompanyen, retrunyint dintre el meu cap fins a quasi esberlar-lo, un cop i un altre cop.
     Quina necessitat tinc de recordar una vegada i una altra que tots dos em vàreu deixar sense donar-me ni una explicació.
    Ja torna, és insuportable. "...i aquel perriiito, compañeeero, que por tu auseeencia no comíííía, al verme sóóóólo el otro dííía, tambiéééén me dejóóóó...."

Joan Gimeno.   Montrodon, 18 de juny de 2015