Malgrat que sigui tan
vell
i que sempre dugui
ulleres
tinc encara els ulls d’un
nen.
A la nit retrobo en
somnis
els vells amics d'altres temps,
aquells que mai em
traïen.
Són la pilota de drap
i aquella espasa de
fusta
i un vell cavall de cartó
i la petita pedra blanca
que si bé no té valor,
és, però, el que més m’estimo.
I aquell gat company de
jocs
de quan baixava a la
plaça.
A molts ja els he ben
perdut.
només me’n queda el
record,
el miratge idealitzat d’una
infancia ja pasada.
I dels pocs que m’han
quedat
i que amanyago amb tendresa,
si la gent els pogués
veure,
no arribaria a
comprendre
el valor que pot tenir
un peluix gastat i vell
que encara en somnis m’abraça
i m’enduré, quan per mi
la nit ja no sigui un
somni.
Montrodon, 28 d’octubre
de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada