dimecres, 28 d’octubre de 2015

Vell peluix



                     




Malgrat que sigui tan vell
i que sempre dugui ulleres
tinc encara els ulls d’un nen.
A la nit retrobo en somnis 
els vells amics d'altres temps,
aquells que mai em traïen.
Són la pilota de drap
i aquella espasa de fusta
i  un vell cavall de cartó
i  la petita pedra blanca
que si bé no té valor,
és, però, el que més m’estimo.
I aquell gat company de jocs
de quan baixava a la plaça.
A molts ja els he ben perdut.
només me’n queda el record,
el miratge idealitzat d’una infancia ja pasada.
I dels pocs que m’han quedat
i  que amanyago amb tendresa,
si la gent els pogués veure,
no arribaria a comprendre
el valor que pot  tenir
un peluix gastat i vell
que encara en somnis m’abraça
i  m’enduré, quan  per mi
la nit ja no sigui un somni.

Montrodon, 28 d’octubre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada