Escarlata

 






Enyoro els galliners amb banquetes de fusta

i els films americans sàviament censurats

i la pudor de poble que feia la canalla

i els xiscles i els xiulets quan hi havia un petó.

Diumenges a la tarda que mai no s'acabaven,

deu peles el tiquet , el xicle i la beguda,

la fosca evocadora i el selecte “ Ambigú “

i tots aquells romans amb la faldilla curta

i el docte Mariscal de pit emmedallat

i el cavall del Cowboy i el pegot del pirata...

Allà hi vaig aprendre a “ mai més passar gana “

i que un vell avió et duia molt més lluny

d'un boirós aeroport d'estampa marroquina.

I avui que estic tan sol em dic amb melangia

pensant en tot allò que em va marcar fa temps

si malgrat el que som , “ Senyoreta Escarlata “

“ ens quedarà París “ per tornar-hi a fer un tomb.

Joan Gimeno.   Montrodon, 9 de febrer de 2012