Temps era temps

    Érem conscients que ens enganyàvem? O érem encara massa joves per copsar tota la inabastable complexitat de l'ésser humà - del ser humà adult, almenys-.
    Un "per sempre", a setze anys, és com un "mai més tornaré a pecar", com un acte de contrició davant del confessionari; un fins demà, fins al mes que ve, o fins que hi torni.
    Va ser bonic, però. Tan bonic com aquells teus cabells rossos voleiant al vent d'agost d'un estiu sense escola. Tan dolç com l'olor d'aquella pell sense perfums que entorpissin la teva irresistible flaire de femella jove que encara ara recordo.
    Ha passat el temps. Molt. Tal vegada massa. Els anys, com soldats anònims d'un exèrcit disciplinat que desfila compassat i constant, han complert la seva tasca. Ens hem trobat avui, després de mig segle. Tu, duies amb dignitat els estralls inevitables dels anys passats, ancorats sota una roba com sempre exquisidament conjuntada. Jo, fet i fotut, una desferra humana; calb, mig geperut i amb la mirada trista.

    Sota tanta tosca, encara ens hem reconegut en aquells altres que érem.
    Ha estat bonic, malgrat tot, tornar a veure't.
    No, no va ser un engany. Avui ho he sabut. Va ser el preu d'un dolorós aprenentatge.

   Joan Gimeno.    Montrodon, 7 de setembre de 2015