dilluns, 19 d’octubre de 2015

Records de Bruges




Un sol radiant, mediterrani, net, tan lluminós que ni Sorolla hagués pogut mai imaginar-se'l, entrava per la finestra de la cuina. Una olor càlida i penetrant sortia de la cafetera que fumejava a la taula rodona coberta per un hule blanc amb sanefes vermelles ; una tassa blanca amb delicats dibuixos de floretes liles, dues magdalenes, una sucrera d'inoxidable sense cap gràcia i el diari on venien a primera plana tots els darrers desastres, li feien companyia.
        Amb el cap encara enterbolit per la mala nit passada, amb la boca pastosa i aquella sensació d'eterna insatisfacció que feia tant de temps l'acompanyava, en Joan, abillat només amb els pantalons del pijama i unes sabatilles calçades a retaló i la mirada fixa a l'infinit, semblava un moble més d'aquell àtic.
        Els seus pensaments, com una boira espessa i humida que de cap manera s'adeia amb aquell dia de primavera que naixia més enllà de les quatre parets, s'ajaçaven feixucs damunt la seva ànima castigada. La culpa, si és que un objecte inanimat pot ser culpable d'alguna cosa, era d'aquella fotografia que havia sortit ahir, inopinada, furtivament , de la vella guia de Bruges.
La Marina Grinxuk en bicicleta a la Grote Markt. Una russa, rossa, de cames eternes, ulls de color de mel i uns cabells que res no envejaven al Toisó d'or. El punt d'inflexió de la seva vida. Un abans, insuls, anònim, monòton i un després, frustrant i decebedor marcat per l'absència.
       Entre ells, una mesada intensa de llargues passejades, a peu, a la vora dels canals o acaronats pel rítmic pas de les cavalleries, damunt la calessa llogada, les llargues sobretaules a la terrassa del Cafè des Arts, unes apassionades nits al  petit apartament del carrer Balstraat i un no res més.
             Per què va marxar? Per què va desaparèixer tan sobtadament? Per què ni un adéu, ni una explicació, ni una adreça?
              A la mateixa hora, a Sants, una noia que es feia mirar, no només per la seva bellesa, també per la indumentària entre hippie i estrafolària. Engiponada amb una brusa ibizenca que havia conegut millors temps i rentades més properes, uns pantalons de Pierrot a mitja cama , un sac de mariner americà damunt l'espatlla i unes sandàlies de platja, baixava de l'exprés de París. El dia abans, quan a la tarda passava per davant de la Gare d'Austerlitz, un rampell d'aquells tan habituals en ella la va empènyer a pujar al tren de nit que uneix París i Barcelona.
           Què coneixia ella de la ciutat? La Sagrada família, la casa Batlló, el camp del Barça...? Res. Sols una tarja on s'hi llegia " Joan Rocasalves Grau, carrer Doctor Carulla, 23 Àtic. 08017 Barcelona".
          Diuen que preguntant es va a Roma. Sortosament a Barcelona, un accent rus no pot impedir que s'entengui el castellà macarrònic que surt d'una boca tan bonica com la seva, i el Doctor Carulla quedava més a prop. Mentre caminava, el seu caparró tossut repassava cadascun dels moments viscuts a Bèlgica. Veritablement en Joan havia estat una troballa. Coses del destí. Si no, com s'explica que una noia nascuda a Odessa en plena perestroika, que havia fugit de casa per no poder suportar l'assetjament continu que la sotmetia el segon marit de la seva mare, hagués coincidit a Bruges amb un noi català, instruït, de bona família i amb uns costums, diguem-ne, més normals? Sí, havia estat un mes fabulós, però... sempre hi havia un però a la seva vida.
            De la mateixa manera que aquella sensació d'ofec la va empènyer a desaparèixer deixant només la seva olor als llençols com si hagués estat un somni terriblement real, avui la portava carrer Capità Arenes amunt, sense esma per pensar, mancada de voluntat.
Eren tres quarts d'onze quan va arribar davant el numero 23. Va dubtar per un moment. Tot però, com sempre a la seva vida, semblava ja escrit. Va esperar fins que algú va entrar a l'escala. De cap manera volia trucar  l'intèrfon i endegar una conversa impersonal demanant que l'obrissin. No va agafar l'ascensor. No tenia pressa. Va pujar a poc a poc, gaudint més que patint la tensa espera. L'escala era ample, il·luminada per una finestra allargassada que anava del primer a l'àtic unint tots els replans. Passava suaument la mà per la barana rematada per un passamà de fusta negra massissa i fina.
Quan va prémer el timbre el cor l'hi anava a cent i les cames, aquelles eternes cames, amenaçaven  fer-li figa. Va escoltar unes passes a l'altre costat de la porta.
En obrir-se, flairant una barreja d'aroma de cafè i d'after shave de marca  va mirar els ulls de l'home que palplantat i sorprès al bell mig de l'ampit, l'observava incrèdul. Abraçant-lo va mussitar: No ddigas nadda... y  béssame! 

Joan Gimeno.   Montrodon,  20 de juny de 2014

3 comentaris:

  1. La vida et dona ben poques sorpreses o troballes com aquesta... ben poques... O és un somni? MS

    ResponElimina
    Respostes
    1. On comença la realitat i acaba el somni...i viceversa?

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina