dimecres, 28 d’octubre de 2015

La nit i la mort



           
















On va la mort, de matinada,
quan passa silent
arrossegant els ossuts peus
per les llambordes?
A cal Manel?,
-fa temps que malda amb el cos
mig consumit d'un mal dolent-
o a ca la Carme?,
-que viu a l'entresòl de cal Xiroi
i és vídua i no té un duro
i que mal menja...-
Oh, Déu, sóc tan mesquí
que veient com s'allunya
i que passa de llarg un dia més
em conforta
saber-me afortunat
i m'és plaent saber
que no sóc jo qui avui traspassa.
Demà al matí, ben d'hora,
aniré com cada dia,
a comprar el pa a la fleca
on la Remei,
grassona i xafardera,
m'escatirà, segur,
qui ha estat el mort.
El desgavell de la meva vida
prosseguirà, sens dubte
tot el jorn  no pensaré
ni un cop més en la Parca,
ni si fila, debana o quin fil talla.
Però a la nit, altre cop,
de matinada,
pararé esment al més minúscul frec
per si de cas, avui, la vella ossuda
volgués besar-me i dur-me
al més enllà.
On va la mort, de matinada,
quan passa silent
arrossegant els ossuts peus
per les llambordes
Lluentes i gastades,
del carrer costerut
dels meus temors.



                       Joan Gimeno.   Monrodon, 26 de maig de 2014





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada