dissabte, 19 de desembre de 2015

Temps era temps, quan jo t’acompanyava















Recordo encara el teu carrer
com qui recorda el replà de casa,
els guixats de la paret i cada ratlla a la barana.
Tots els portals on ens havíem besat
sortint de classe o tornant del cinema,
cada llamborda i cada finestral.
Aquell fanal que feia pampallugues
i la senyora Rita, que espiava
tothom que passava darrere les cortines,
formen part de mi, com ho fa la memòria.
Han passat molts anys;
la Rita ja reposa, ja no controla
els veïns, s'avorriria veient tan quiets
els ossos d'en Pau del primer pis fins
als de la Mercè que reposa al cinquè.
L'Ajuntament ha canviat fanals i exiliat les llambordes
-als cotxes d'ara no els agraden els sotracs-.
Els porters dels portals ara són automàtics
i per poder-nos besar  hauríem de trucar
i esperar que ens obrissin.
Els petons, quan som grans, són més un ritual
i menys aquell desfici de quan teníem quinze anys.
No vam anar més lluny, malgrat que ho desitgéssim,
mai vam gosar creuar el punt de no-retorn.
Els pares, el mossèn, la rígida moral
que imperà els anys seixanta. Tot va anar marcant
aquell amor immens, aquell que ens confessàvem
cada tarda d'hivern quan sortíem de classe
i ens besàvem furtius... quan jo t'acompanyava.
Joan Gimeno.   Montrodon, 18 de desembre de 2015

2 comentaris:

  1. Ei...Joan! Un dels millors poemes que t'he llegit! Per a mi, és clar.
    No és només el que diu, que em puc imaginar tan bé perquè tinc la teva edat: és un ritme que gronxa les paraules com en una onada, que va i ve i no es trenca mai...
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb el teu comentari m'has deixat, en dues paraules, "im", " pressionat". M'encanta la teva benevolència, gràcies. Una abraçada també, i Bones Festes.

      Elimina