dimarts, 8 de desembre del 2015

Quan no pugui més




















Ploraré llàgrimes d'oblit quan no pugui més,
quan el dolor pel teu amor em vessi.
Seran gotes salades que vindran d'un mar
de records farcits de velles promeses.

No me n'estaré, no vull estroncar aquesta riuada.
Vull deixar eixut el meu mar intern, aquell mar eixorc
on vas ofegar la meva innocència.

Joan Gimeno.    Montrodon, 1er. d’octubre de 2015

2 comentaris:

  1. Un poema que, amb poques paraules, vessa amor i erotisme. Un plaer

    ResponElimina
  2. És aquella sensació de deixar-se anar, de no voler anar contra l'inevitabilitat d'una ruptura. L'acceptació de la pèrdua.

    ResponElimina