dimarts, 1 de desembre del 2015

Por






Fa tant de temps que espero que pateixo
i m'assalta un malastruc pressentiment
cada matí quan veig per la finestra
un retall esquinçat d'aquest blau cel.

El mateix cel que havien vist els avis
abans que no haguessin de fugir,
el mateix sol que va escalfar el seu somni,
aquell somni que avui encara és viu
i que viurà mentre aleni l'esperança
de poder tornar i refer tot el perdut,
amb vella fe, amb nova sang i amb confiança.

Veig un perill, però, per això pateixo,
si no sabem servar aquell vell desig
de sentiment, de pàtria, de presència,
de saber-nos ben forts i ben units.
S'acaba el temps, l'oblit pot fer-nos perdre.

Hem d'abrivar de nou , ràpidament,
l'antic esperit, la consciència catalana
que ens farà grans, units i independents.
Però ha de ser ja, no demorem més l'hora
no fora cas que l'oblit ens vencés.
Tinc tanta por de perdre l'esperança!

   Joan Gimeno.            Bellaterra, 8 de març de 2012

1 comentari: