Fa tant de
temps que espero que pateixo
i m'assalta
un malastruc pressentiment
cada matí
quan veig per la finestra
un retall
esquinçat d'aquest blau cel.
El mateix cel
que havien vist els avis
abans que no
haguessin de fugir,
el mateix sol
que va escalfar el seu somni,
aquell somni
que avui encara és viu
i que viurà
mentre aleni l'esperança
de poder
tornar i refer tot el perdut,
amb vella fe,
amb nova sang i amb confiança.
Veig un
perill, però, per això pateixo,
si no sabem
servar aquell vell desig
de sentiment,
de pàtria, de presència,
de saber-nos
ben forts i ben units.
S'acaba el
temps, l'oblit pot fer-nos perdre.
Hem d'abrivar
de nou , ràpidament,
l'antic
esperit, la consciència catalana
que ens farà
grans, units i independents.
Però ha de
ser ja, no demorem més l'hora
no fora cas
que l'oblit ens vencés.
Tinc tanta
por de perdre l'esperança!
Joan Gimeno. Bellaterra, 8 de març de 2012
Gran poema
ResponElimina